diumenge, 1 de setembre del 2013

El nen s'ha fet pupa


El procés d'adquisició del llenguatge és un dels aspectes més apassionants i emotius per als pares i un dels temes més interessants per als lingüistes. Quan un infant comença a dir "papa" o "mama" s'obre tot un món d'expectatives, que s'aniran acomplint a mesura que es vagi fent gran. És lògic que les primeres paraules que pronuncia una criatura continguin els sons "p" o "m", que es formen mitjançant l'oclusió dels llavis. Més endavant ja arribaran altres sons (nasals, dentals, palatals, guturals...) per pronunciar paraules amb sentit.

Quan ens adrecem a un nadó, sovint ho fem intentant imitar la seva manera de parlar o bé utilitzant diminutius, amb la pretensió –errònia– que així ens entendrà més bé. L'ús de diminutius (maneta, peuet, ditet, germanet, cosinet, gosset, gatet... ) no ajuda gaire a progressar en l'adquisició de nous mots, perquè l'arrel distintiva de la paraula (mà, peu, dit, germà...) queda en posició àtona i amagada en segon terme, en benefici de les terminacions et o eta.

Aquesta consideració no vol dir que no hi hagi un llenguatge específicament infantil, configurat sobretot amb onomatopeies, com "enguè", intentant imitar el primer balbuceig, o com "bub-bub" (gos) o "mèu" (gat), intentant reproduir els crits dels animals. És curiós observar que cada llengua transcriu a la seva manera aquests crits. Així, per exemple, en castellà el crit del gos és guau i el del gat és miau.

Les denominacions dels membres de la família tenen també un llenguatge infantil específic. Els noms amb què els infants anomenen els pares poden ser ben diversos: papa/mama, papà/mamà, papi/mami, pare/mare..., en funció de factors familiars, socials i culturals. En algunes contrades el "bavi" és l'avi o iaio i la "baba" és l'àvia o iaia. A vegades la germana gran és la "teta", que té altres significats prou coneguts.

Els objectes relacionats amb els infants tenen també una terminologia pròpia, que no acostuma a coincidir en català i en castellà i que, per tant, en el nostre cas pot ser una font de barbarismes. Així, per exemple, mots com "bressol", "xumet" (o "pipa"), "bolquers", "bressadora"... es pronuncien sovint en la forma castellana: cuna, chupete, pañales ("panyals"), arrullo... A propòsit del mot "bressadora", copio de l'Optimot: "La peça de roba rectangular de tela, generalment de rus, amb què s'embolca un nadó s'anomena bressadora. L'equivalent castellà d'aquest terme és arrullo. Tal com recullen els diccionaris, el mot ‘bolquer' (com en castellà pañal) havia designat tradicionalment una peça rectangular de tela amb què s'embolcaven el cos i les cames dels nadons, però aquest mot, per extensió de significat, ha passat a fer referència únicament a les calcetes de cel·lulosa que s'adapten al cos del nadó i que serveixen per retenir els orins i la matèria fecal." No es pot dir d'una manera més precisa.

També hi ha denominacions pròpies per designar accions dels infants, com "fer nones" o "fer non-non" (dormir), "fer cacotes" o "fer cacones" (fer caca), "fer ballmanetes" (picar de mans), "fer-se pupa" (fer-se mal), "fer nyam-nyam" (menjar)...

En català disposem, afortunadament, d'uns quants mots que ens permeten referir-nos directament a un nounat sense especificar-ne el sexe. Són mots com "criatura", "infant" o "nadó". Quan per primera vegada veiem pel carrer un nadó en un cotxet, la fórmula de compromís més encertada per adreçar-nos-hi, a ell i als pares, és: "Quina criatura més maca", sense especificar si és un nen o una nena..., a banda de comprovar prèviament si duu arracades o no.

Expressions pròpiament catalanes com "fer bondat", "creure" o "ser bon minyó (o bona minyona)", aplicades a criatures, són –o eren– habituals a l'hora de qualificar si la criatura es porta bé o no. En el cas que no es porti bé, es pot recórrer a l'amenaça de la vinguda del "papu", que és un ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures, sense menystenir el clàssic home del sac.

És un costum ancestral i universal que, quan a un infant li cau una dent, es posa a la nit sota el coixí i l'endemà "algú" l'ha canviada per un petit regal (llaminadures o monedes). A Catalunya, aquest "algú" és l'angelet (o els angelets), però en els països castellanoparlants és el Ratoncito Pérez. Als països anglosaxons, l'encarregada de fer aquesta feina és la Tooth Fairy (Fada de les dents) i a Itàlia la fada Fatina o el ratolí Topino o Topolino.

Les peculiaritats culturals dels pobles es constaten sobretot en les tradicions, els costums, els mites, les llegendes…, i també en les cançons infantils. Així, per exemple, en l'àmbit català són molt populars cançons com El gegant del pi, Cargol treu banya, Plou i fa sol, La lluna la pruna, Sol solet, En Joan petit quan balla, Les nenes maques..., que no tenen una traducció literal al castellà. De la mateixa manera, hi ha cançons infantils que només formen part del repertori castellà: Cinco lobitos tiene la loba, Un elefante se balanceaba, El patio de mi casa, Tengo una vaca lechera, Que llueva, que llueva, la Virgen de la cueva...

Un apunt final

En català disposem de diverses denominacions per designar un conjunt d'infants: "mainada", "menudalla", "quitxalla", "xicalla", "canalla"... Recordo haver sentit, fa anys, aquest comentari: "Fíjate cómo son los catalanes que a los niños les llaman canalla."