dissabte, 1 de desembre del 2012

El senyor Fusté és fuster

Entre els segles XVI i XIX l'ortografia catalana va viure una època de desgavell. Es van escriure molts tractats, promptuaris, assajos, projectes..., però no n'hi va haver cap que assolís una acceptació general, segurament per la manca d'una institució reconeguda que en fixés les normes. Amb la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) es van posar les bases per elaborar unes normes acceptades majoritàriament. Això es va aconseguir el 1913, amb la publicació de les Normes ortogràfiques, amb Pompeu Fabra com a impulsor principal.

Aquest desgavell també va afectar, lògicament, la grafia dels cognoms. No és estrany, doncs, que durant aquests segles els funcionaris encarregats dels registres civils escrivissin els cognoms tal com els sentien pronunciar per les persones que hi anaven a registrar-se. Comparades amb les grafies actuals, les diferències més rellevants són: la supressió gràfica de la "r" final, el dígraf "ch" i els plurals en "-as".

- La supressió gràfica de la "r" final es produeix sobretot en cognoms que es refereixen a oficis: Aiguadé, Argenté, Ballesté, Basté, Cabré, Escudé, Ferré (o Farré), Forné, Fusté, Grané, Mercadé, Moliné, Ollé, Sabaté... I també en altres cognoms, com Caballé, Castañé, Olivé, Regué, Solé... La supressió de la "r" es dóna també en alguns noms d'oficis acabats en "or", com Cosidó, Llauradó, Pintó, Teixidó... El valencià conserva aquest so final, i això es reflecteix, per tant, en la grafia dels cognoms: Ferrer, Forner, Fuster, Moliner, Llaurador, Pintor...

- El dígraf "ch" ja era habitual en els nostres escriptors medievals. L'aparició d'aquest dígraf es va produir per assegurar que la "c" final no s'havia de pronunciar com una "s" sinó com una "k". Això afectava tant els noms comuns (amich, antich; lloch...) com els noms propis (Antich, Aymerich, Balasch, Baldrich, Blanch, Bosch, Domènech, Estelrich, Estruch, Franch, Joanich, Llach, Lluch, March, Pitarch, Reixach, Salrach, Samaranch...). Lògicament aquest dígraf també apareixia en els topònims: Hostafranchs, Hostalrich, Llafranch, Montblanch, Vich... Molts parlants castellans el pronuncien com si es tractés de la seva "ch"; tanmateix, la ignorància, la desídia o el menyspreu per pronunciar correctament aquests noms no es dóna quan pronuncien noms com Shakespeare, Freud, Baudelaire o Charles de Gaulle.

- Fins a la publicació de les Normes molts noms comuns acabats en "a" feien els plurals en "-as". Aquest fet s'havia traslladat també als cognoms: Artigas, Casas, Comas, Corominas, Planas, Ribas, Salas, Voltas... El prestigiós filòleg Joan Coromines va canviar el seu cognom, que inicialment escrivia amb "as".

Sobre la correcció ortogràfica dels cognoms, vull reproduir aquí un paràgraf del llibre Els llinatges catalans (1959), de Francesc de Borja Moll: "En definitiva, l'únic amo de cada cognom és la persona que el porta, i per tant, a ella pertany de decidir la reforma o el manteniment de la grafia considerada incorrecta. Per dialectal o per bàrbara que sigui l'escriptura d'un llinatge, el qui l'ha adoptada o l'ha rebuda dels seus avantpassats pot tenir motius ben respectables (quan no siguin més que d'ordre sentimental) per a mantenir-la. La tasca de l'especialista, en aquest cas, pot esser d'orientar i aconsellar, però no de declarar obligatòria la reforma en nom de cap prejudici gramatical."

Seguint amb el tema dels cognoms, em sembla oportú fer aquí una referència als mots patronímics, que són els cognoms que es formen a partir del nom patern. Els primers patronímics que es van crear consistien a afegir la preposició "de" entre els noms del pare i del fill. Més endavant ja van començar a sorgir els patronímics formats amb un sufix que significa "fill de".

A l'edat mitjana, aragonesos i castellans van començar a originar cognoms afegint el sufix "-ez" o "-z" al nom de pila del pare. Així, per exemple, Álvarez (Álvaro), Antúnez (Antón), Díaz, Díez o Diéguez (Diego), Domínguez (Domingo), Fernández (Fernando), Giménez, o Jiménez (Gimeno), González (Gonzalo), López (Lope), Martínez (Martín), Pérez (Pero, Pedro), Rodríguez (Rodrigo), Sánchez (Sancho)...

El català del Principat o de les Balears no fa servir aquest sistema de formar els noms dels fills a partir del nom patern, però al País Valencià –ja al segle XIII i per influència de la forma aragonesa o castellana– hi trobem molts cognoms formats amb el sufix "-is". Per exemple, Llopis, Peris, Gomis, Sanchis (o Sanchís), Ferrandis. Eiximenis (castellà Ximénez, actualment Jiménez o Giménez)...

El fet d'afegir un element abans o després del nom propi per indicar la filiació d'una persona es dóna en moltes llengües. Per exemple:
-son (anglès): Anderson, Johnson, Nicholson...
-es (portuguès): Alvares, Gonçalves, Pires...
-ov -ova (rus): Paulov, Ivanov, Petrov, Paulova...
Di (italià): Di Stefano, Di Maria, Di Francesco...
Ibn, Ben, Bin (àrab): Ibn Battuta, Ben Bella, Bin Laden...
Ben (hebreu): Ben Gurion...
van (neerlandès): van Gogh, van Eyck...
von (alemany): von Karajan, von Braun...
Mc (escocès): McArthur, McCartney, McDonald...
O' (irlandès): O'Callaghan, O'Donnell, O'Neil...

Dos apunts finals

1. El cognom castellà Expósito té l'origen en la denominació que es donava als nadons que eren abandonats o "exposats" en un lloc públic, en general a les portes d'un hospici o en els torns dels convents de monges, amb l'esperança que algú els recollís. Per denominar aquesta situació el català disposa també d'un cognom específic: Deulofeu, que literalment significa "el va fer Déu".

2. Per acabar, vull aclarir que en rus la terminació "in" no vol dir "fill de".

Bon Nadal!

dijous, 1 de novembre del 2012

Frases absurdes (13)

(111) La situació del riu està absolutament controladíssima (Alcalde de Lleida, RAC1, 4.5.2010)
(112) M'aventuro a dir que el resultat d'aquest partit és imprevisible (Comentarista de BarçaTV, 30.5.2010)
(113) El senyor Àngel Fernández va anunciar que no parlaria més. I no parla. És un home de paraula (Mundo Deportivo, 12.6.2010)
(114) Avui parlarem dels perills de viatjar amb el doctor… (RAC1, 27.7.2010)
(115) És el responsable del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d'Interior (RAC1, 9.8.2010)
(116) La paciència del Govern és infinita però s'està acabant (José Blanco, ministre de Foment, RAC1, 9.8.2010)
(117) Amb l'arribada de Ronaldinho el Barça va pujar cap a dalt (Un jugador del Barça, TV3, 23.8.2010)
(118) Qui guanyi s'endurà el títol mundial de campió del món (Els matins, TV3, 8.10.2010)

(111) En aquesta frase coincideixen dos elements que no encaixen: "absolutament" i "controladíssima". En aquest cas hi ha dues possibilitats correctes: "està absolutament controlada" o bé "està controladíssima".

(112) L'autor d'aquesta frase comença creant unes expectatives que després no es compleixen. Aventurar-se a fer o a dir una cosa implica que allò que es fa o es diu comporta un cert risc, un perill, un dubte, un recel, un compromís... En aquesta frase el final de l'"aventura" és decebedor, ja que no comporta res d'això.

(113) Un home (o una dona) de paraula és la persona que compleix allò a què s'ha compromès. En aquesta frase és curiós observar que algú que ha decidit no parlar sigui catalogat com a "home de paraula". A banda d'aquesta paradoxa aparent, la frase no és absurda sinó totalment correcta.

(114) Com passa sovint, l'absurditat o l'ambigüitat d'un gran nombre de frases es deu a l'ordre erroni dels seus elements. En aquesta frase cal suposar que el perill no consisteix a viatjar amb el doctor. La forma correcta hauria de dir: "Avui parlarem amb el doctor X dels perills de viatjar..."

(115) Una interpretació malèvola d'aquesta frase podria conduir a pensar que la violència masclista la fa el Departament d'Interior. Per evitar malentesos es podria haver escrit: "Programa de Seguretat contra la Violència Masclista aprovat (organitzat, promogut, fet...) pel Departament d'Interior".

(116) L'absurditat d'aquesta frase és prou evident. Si la paciència s'està acabant vol dir que no és infinita.

(117) De moment ningú no ha aconseguit pujar cap a baix.

(118) Un altre cas de mots redundants. La frase hauria de dir: "s'endurà el títol mundial" o bé "s'endurà el títol de campió del món".

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Per què?, per què?, per què?...

- Per què l'accent de la "a" sempre és obert (à)?
El català té set vocals tòniques o accentuades: a, e oberta (è), e tancada (é), i, o oberta (ò), o tancada (ó), u. Si pronunciem en veu alta, d'una sola tirada, la seqüència "i-é-è-a-ò-ó-u" podem comprovar que el so de "i" comença a la part del darrere del paladar i els sons següents van avançant per la cavitat bucal fins a arribar al so de "u", amb els llavis gairebé closos. A més, podem observar que quan pronunciem "a" és quan tenim la boca més oberta, mentre que quan pronunciem "i" o "u" és quan la tenim més tancada. Per això, com que el so "a" és el més obert, quan cal accentuar-ne la lletra la marquem amb l'accent obert o greu (à), mentre que els sons més tancats, "i" i "u", els representem gràficament amb l'accent tancat o agut (í), (ú). L'accentuació gràfica de la "e" i de la "o" depèn en cada cas de si es pronuncia oberta (è, ò) o tancada (é, ó).

- Per què els plurals femenins acaben en "es" i no en "as"?
Malgrat que en llatí els plurals femenins acaben en "as", els escriptors catalans medievals ja els feien acabar en "es". A més a més, la pronúncia amb "e" dels dialectes catalans que no tenen la vocal neutra va fer decidir Pompeu Fabra a canviar el criteri etimològic pel criteri fonètic. I una altra raó, més feble però a vegades definitiva, és que aquesta solució s'allunya de la solució castellana. L'any 1995 l'Institut d'Estudis Catalans va fer extensible la forma "es" a substantius masculins que abans escrivíem amb "as", com àlies, atles, galimaties, Jeremies, Messies, pàncrees, Pitàgores...

- Per què escrivim "i" i no "y" com a conjunció copulativa?
Els escriptors catalans medievals feien servir la conjunció copulativa "e" (derivada del llatí ET), tot i que a finals del segle XV ja hi ha escrits amb vacil·lació entre "e" i "i". La forma "y" sorgeix en els escrits catalans a partir del segle XVI, per influència del castellà, i s'estén fins al començament del segle XX. Les Normes ortogràfiques (1913) de l'Institut d'Estudis Catalans recuperen l'ús de la "i" (llatina) en comptes de la "y" (grega). En català la "y" s'usa només en el dígraf "ny", equivalent a la lletra "ñ" del castellà.

- Per què en català no s'accentuen mots com "alegria" o "Maria" i en castellà sí?
En castellà, mots plans com "alegría" o "María" s'accentuen per marcar que la "i" no forma diftong amb la "a" sinó que aquestes dues vocals formen part de síl·labes diferents. Per la mateixa raó, mots com "gloria" o "memoria" no s'accentuen perquè el grup "ia" és un diftong i, per tant, forma part de la mateixa síl·laba. En català, en canvi, mots plans com "alegria" (a-le-gri-a) o "Maria" (Ma-ri-a) no s'accentuen perquè, segons la pronúncia habitual de la nostra llengua, el grup "ia" no constitueix mai un diftong, sinó que la "i" i la "a" formen part de síl·labes diferents. Per la mateixa raó, mots com "glòria" (glò-ri-a) o "memòria" (me-mò-ri-a) s'accentuen perquè són esdrúixols. També és esdrúixola la paraula "independència" (in-de-pen-dèn-ci-a).

- Per què "traduït" s'escriu amb dièresi i "traduir" no?
En català la dièresi (¨) té dues funcions. En primer lloc serveix per remarcar que la "u" dels grups "que", "qui", "gue", "gui" no és muda sinó que es pronuncia: qüestió, adeqüi, aigües, pingüí... La segona funció de la dièresi és marcar que la "i" o la "u" després d'una vocal no formen diftong amb aquesta vocal –a diferència del castellà sinó que constitueixen síl·labes diferents. Comparem, per exemple "beneit" (be-neit) amb "beneït" (be-ne-ït). Però si apliquéssim aquesta regla a tots els mots, el català presentaria un gran nombre de noms o de formes verbals escrits amb dièresi. Per resoldre aquesta qüestió, Pompeu Fabra va establir unes quantes excepcions a la norma, excepcions que es poden consultar en qualsevol gramàtica. Una d'aquestes excepcions consisteix a estalviar la dièresi en les formes verbals de l'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs en què l'infinitiu acaba en vocal + "ir" (per exemple, traduir, traduint, traduiré, traduiria). Aquest estalvi de la dièresi no afecta, doncs, el participi: traduït.

- Per què "juvenil" i "mundial" s'escriuen amb "u" si provenen de "jove" i "món"?
"Juvenil" i "mundial" no provenen de "jove" i "món" sinó dels adjectius llatins JUVENILIS i MUNDIALIS. En el lèxic d'una llengua hi ha mots hereditaris i mots cultes. Els mots hereditaris són els que han sofert l'evolució fonètica natural de la llengua al llarg dels segles (com "jove" i "món", que han evolucionat a partir dels llatins JUVENIS i MUNDUS). Els mots cultes, anomenats també pseudoderivats, són els que en un moment determinat de la història de la llengua s'han pres directament del llatí i mantenen, bàsicament, la forma original, ja que no han seguit les evolucions fonètiques de la llengua. "Juvenil" i "mundial" són dos exemples de mots cultes o pseudoderivats.

- Per què "haver" i "cavall" s'escriuen amb "v" i no amb "b" com en castellà?
Aquests dos mots provenen dels llatins HABERE i CABALLU. Seguint el criteri etimològic, és evident que s'haurien d'escriure amb "b". Això no obstant, Pompeu Fabra va creure més encertat prescindir de l'etimologia i fixar-se en els escrits medievals, que transformaven regularment la "b" llatina en "v" entre dues vocals: "haver", "cavall", "govern", "prova", "savi"... Però, a més, hi havia un altre argument a favor de la "v", que es basava en la pronúncia d'aquells parlars (mallorquí, tarragoní, etc.) que diferencien la "b" de la "v".

- Per què em sembla que s'ha d'escriure "blog" i no "bloc"?
No fa gaire temps el Termcat va acceptar el terme "bloc" (en comptes de "blog") per designar una ‘pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta opinions o informació sobre temes diversos'. Potser els va fer gràcia veure que aquest mot sonava igual que el nostre "bloc" (‘llibreta de la qual hom pot arrencar els fulls fàcilment') i que tenia una utilitat semblant (?). A parer meu va ser una decisió errònia, absurda i contrària al geni de la llengua. Per tres raons:
  1. Va contra l'etimologia del mot, que prové de la forma anglesa weblog.
  2. Va contra la forma que han adoptat totes les altres llengües de cultura.
  3. Fa coincidir en una mateixa forma mots homòfons (que es pronuncien igual però que tenen significats diferents), aspecte que la llengua sempre procura evitar. Vegeu, si no, la diferència entre "reg" (acció de fornir aigua a les terres) i "rec" (canal de regatge).

dilluns, 3 de setembre del 2012

Bona nit, Barcelona

La llengua oral i la llengua escrita no sempre es comporten de la mateixa manera. La llengua escrita està subjecta a una sèrie de normes (ortogràfiques, morfosintàctiques, lèxiques...), mentre que la llengua oral no té una estructura tan rígida.

Entre els fenòmens més característics d'aquesta "llibertat" de la llengua oral hi ha els que els lingüistes anomenen "assimilacions" i "dissimilacions". L'assimilació és el procés pel qual un so adopta característiques fonètiques d'un altre so pròxim; per exemple, istiu per "estiu", en què la vocal neutra s'assimila al so de la "i". La dissimilació, en canvi, és el procés pel qual dos sons iguals o semblants tendeixen a diferenciar-se; per exemple, vegila per "vigila".

Les assimilacions i les dissimilacions es produeixen diferentment en tots els parlars del nostre àmbit lingüístic, però els exemples que exposo a continuació –i els dels apartats següents– pertanyen sobretot, però no exclusivament, al barceloní i al badaloní, que són els que conec més. Vull remarcar també que la majoria de mots que em serveixen d'exemple no els recull el diccionari normatiu; per això els escric en cursiva.

Assimilació

ensepegar (ensopegar), jonoll (genoll), ajonollar-se (agenollar-se), colzo (colze), nostro, vostro (nostre, vostre), onclo (oncle), estornut (esternut), xeixanta (seixanta)...

El verb "arromangar" té també la forma secundària "arremangar", assimilació admesa pel diccionari normatiu.

Dissimilació

comenió (comunió), xacolata (xocolata), estulviar (estalviar), peruc (poruc), sigüent (següent), juriol (juliol), urial (ullal), etivocar-se (equivocar-se), quansevol (qualsevol), fandilla (faldilla), arcalde (alcalde), xumeneia (xemeneia), dingú (ningú), mermelada (melmelada), munta (multa)...

En el títol d'aquest article hi ha dos exemples més de dissimilació. En el cas de "bona nit", molts parlants canvien (canviem) la primera "n" per una "r": bora nit. El nom de Barcelona prové del llatí BARCINONA, amb el canvi de la primera "n" per "l".

A més d'aquests dos fenòmens que acabem de veure, a la llengua oral també se'n produeixen d'altres que són dignes d'observar, com la pèrdua de la vocal neutra en alguns contextos, la inversió de dos fonemes (metàtesi), l'afegiment d'un so no etimològic a l'interior d'un mot (epèntesi) o l'addició de la forma inicial "es":

- Pèrdua de la vocal neutra
Alguns parlars no pronuncien la vocal neutra després de la "r" en mots com "car(a)bassa", "car(a)gol", "escar(a)bat", "car(a)mel", "ber(e)nar", "ver(e)mar"... En altres casos no es pronuncia la neutra abans de la "r": "b(e)renar", "p(e)rò", "v(e)ritat", "t(a)ronja", "b(a)rana", "saf(a)reig", "t(e)ranyina", "esp(e)rit", "T(e)resa"...

- Metàtesi
La metàtesi és la inversió de dos sons o de dues síl·labes, generalment contigus, en una cadena fònica. Aquest fenomen dóna lloc, de vegades, a parelles de mots admesos pel diccionari, com "àguila"/"àliga", "egua"/"euga", "òliba"/"òbila". Però això no passa en la majoria de mots originats per metàtesi. Així, en els exemples següents la cursiva indica la forma no admesa: metereologia (meteorologia), gavinet (ganivet), ensiamada (ensaïmada), llangonissa (llonganissa), llargandaix (llangardaix), radere (darrere), encostipat (constipat), prespectiva (perspectiva)… En alguns casos la metàtesi també es produeix en els noms propis, com Gabriel/Grabiel, que dóna la forma abreujada "Biel".

- Epèntesi
L'epèntesi consisteix en l'afegiment en l'interior d'un mot d'un so no etimològic. En els exemples següents el so epentètic és "i": graiella, paiella, teiatre, agraieix, obeieix, empleio, empleiat, ideia, tebeio, recreio, recreiar-se...

- Addició de la síl·laba inicial "es"
El diccionari normatiu admet formes secundàries com "escarxofa" (carxofa), "esclofolla" (clofolla), "espalmatòria" (palmatòria), "estenalles" (tenalles), "estisores" (tisores), "estovalles" (tovalles)..., però de moment no admet esbalances (balances), esbarallar-se (barallar-se), escobertes (cobertes), escomençar (començar), esgraelles (graelles) o esmolls (molls).

Acabo l'article amb una petita curiositat lingüística. El mot llatí CROCODILUS ha conservat en la majoria de llengües la síl·laba inicial "cro". Així, dóna crocodile en francès i anglès, crocodilo en portuguès i gallec, Krokodil en alemany, krokodiloa en basc ... En canvi, algunes llengües han desplaçat la "r" cap a la síl·laba tònica. Aquest fenomen (metàtesi) es produeix almenys en català (cocodril), castellà (cocodrilo), italià (coccodrillo) i maltès (kukkdrill).

Aprofitant aquest mot, us proposo un petit exercici fonètic. Intenteu pronunciar en veu alta, unes quantes vegades seguides, la paraula crocodil. Oi que costa?

dimecres, 4 de juliol del 2012

Frases absurdes (12)

(101) Això ha passat fa tan sols molt poca estona ("Sport Club", Canal 33, 31.10.2009).
(102) La reunificació alemanya ha costat aproximadament uns 1,5 milions d'euros ("Trenta minuts", TV3, 8.11.2009).
(103) Es tracta d'un jugador que debuta per primera vegada (Radio Marca, 10.11.2009).
(104) Les províncies es van constituir fa més de cent cinquanta anys enrere (RAC1, 5.1.2010).
(105) S'han ultrapassat totes les previsions previstes ("TN Migdia", TV3, 17.1.2010).
(106) Això és molt sa per a la salut (Guille Milkyway, músic, RAC1, 15.2.2010).
(107) Aquest jugador té una tècnica molt perfecta (Mundo Deportivo, 22.2.2010).
(108) El màxim i únic responsable de l'eliminació sóc jo (Entrenador del Sevilla Fútbol Club, Diari esportiu, 17.3.2010).
(109) Hem abusat en excés de l'ús dels possessius (Sentit al Departament d'Ensenyament, 19.3.2010).
(110) El 1996, el bisbe de Milwaukee va alertar sobre els abusos comesos a l'aleshores cardenal Ratzinger a través de diverses cartes (Diari ADN, 26.3.2010).

(101) En aquesta frase hi ha una sèrie d'elements que signifiquen el mateix i que en aquest cas són redundants. El nucli significatiu és: "Això ha passat fa una estona". Per insistir que l'esdeveniment acaba de passar, ho podem remarcar amb l'expressió "molt poca". Però la inclusió de "tan sols" és excessiva, ja que no hi afegeix cap informació rellevant.

(102) Aquí també es produeix una redundància. Hi ha dos elements, "aproximadament" i "uns", que aporten la mateixa informació i, a més, són excloents. La frase correcta pot tenir dues solucions: "... ha costat aproximadament 1,5 milions d'euros", o bé: "... ha costat uns 1,5 milions d'euros".

(103) "Debutar" (del francès débuter) vol dir ‘començar a actuar en una determinada professió, en un càrrec, en un equip esportiu, en un escenari, etc'. I això només es pot fer una vegada. Dir que un jugador, una actriu, un cantant... "debuta per primera vegada" és tan absurd com dir que "debuta per segona o tercera vegada".

(104) Quan queda clar que un esdeveniment forma part del passat no cal especificar-ho introduint-hi l'adverbi "enrere". La forma correcta de la frase és, doncs: "Les províncies es van constituir fa més de cent cinquanta anys".

(105) Com en la frase anterior, en aquesta hi ha clarament un element sobrer, en aquest cas un adjectiu: "previstes". Per tant, "S'han ultrapassat totes les previsions".

(106) L'absurditat d'aquesta frase se soluciona fàcilment canviant "sa" per "bo": "Això és molt bo per a la salut."

(107) L'adjectiu "perfecte" no admet gradacions quantitatives. Així, no és adequat afirmar que una cosa no és gens perfecta o és poc perfecta o bastant perfecta o molt perfecta. Sí que admet, en canvi, modificadors modals, com "quasi" o "gairebé": "Té una tècnica quasi (o gairebé) perfecta."

(108) Si algú es declara el màxim responsable d'una acció vol dir que també hi estan implicades altres persones que tenen una responsabilitat menor. La frase s'espatlla quan s'hi introdueix l'adjectiu "únic", ja que contradiu l'afirmació anterior.

(109) A banda d'altres significats prou coneguts que aquí no vénen al cas, "abusar" vol dir ‘fer un ús excessiu'. En aquesta frase, doncs, l'expressió "en excés" hi és totalment sobrera.

(110) Una lectura ràpida d'aquesta frase ens podria fer pensar que la persona que va ser objecte dels abusos va ser el cardenal Ratzinger, sobretot per l'expressió "comesos a", però evidentment no és aquesta la interpretació correcta. Aquesta oració és un paradigma de la importància de l'ordre correcte dels elements de la frase per evitar ambigüitats. La notícia es podia haver redactat d'aquesta manera: "El 1996, el bisbe de Milwaukee va alertar l'aleshores cardenal Ratzinger, a través de diverses cartes, sobre els abusos comesos", o millor encara: "El 1996, el bisbe de Milwaukee va escriure diverses cartes a l'aleshores cardenal Ratzinger en què l'alertava sobre els abusos comesos".

Bon estiu!

divendres, 1 de juny del 2012

El fill del vent i del foc

La gramàtica històrica és la disciplina lingüística que estudia l'evolució d'una llengua des del seu origen fins a l'actualitat. La gramàtica històrica explica, per exemple, per què els mots llatins FILIUS, VENTUS i FOCUS han donat com a resultat "fill", "vent" i "foc" en català i "hijo", "viento" i "fuego" en castellà.

El català, el castellà, el gallec, el portuguès, el francès, l'occità, el retoromànic, el sard, l'italià i el romanès són llengües romàniques o neollatines, és a dir, llengües que provenen del llatí. Val a dir, però, que aquestes llengües no deriven del llatí clàssic o escrit (Ciceró, Virgili, Horaci, etc.) sinó de l'anomenat "llatí vulgar" o llatí parlat, del qual no hi ha, lògicament, gaires testimonis escrits. El dàlmata era també una llengua romànica, però es va extingir a finals del segle XIX, concretament el 10 de juny de 1898, data en què va morir l'últim parlant: un pastor. N'hi ha que prediuen que aquest és també el futur, no gaire llunyà, del català. Potser sí. Si depèn del PP, segur.

Amb referència al llatí, és evident que el castellà ha evolucionat més ràpidament que el català, el qual s'ha conservat més fidel a la llengua mare. En tenim proves, per exemple, en les vocals: mentre que el català ha mantingut en general les formes originals llatines, en castellà s'ha produït en alguns casos el que els filòlegs anomenen "diftongació espontània" (e > ie, o > ue), és a dir, un fenomen no motivat per raons fonètiques. També podem veure aquesta diferència evolutiva en les consonants: el català manté generalment la "f" inicial llatina (p. ex. FARINA > farina), mentre que el castellà l'ha convertida en una "h" (harina), actualment muda però antigament aspirada (jarina).

Podem comprovar tot això amb uns quants exemples, en què es comparen les solucions catalanes amb les castellanes:

Vocals

Tal com acabem de dir, el català acostuma a mantenir les formes vocàliques, amb unes lleus variacions, però en castellà es produeix en alguns casos una diftongació:

- e/ie
La "e" breu tònica llatina es manté en català i diftonga en "ie" en castellà: CAELUM > cel/cielo, CERTUS > cert/cierto, GELU > gel/hielo, MEL > mel/miel, MERDA > merda/mierda, TERRA > terra/tierra... Aquest fenomen també es dóna en les formes personals d'alguns verbs, com quiero, cierres, piensen...

- o/ue
La "o" breu tònica llatina es manté en català i diftonga en "ue" en castellà: BONUS > bo/bueno, CORPUS > cos/cuerpo, JOCUS > joc/juego, NOVUS > nou/nuevo, OVUM > ou/huevo, SOLIDUS > sou/sueldo... Igual que en el cas anterior, aquest fenomen també es produeix en les formes personals d'alguns verbs, com puedo, vuelas, sueñen...

Consonants

- f/h
Tal com hem vist suara, la "f" inicial llatina es manté en català, però en castellà esdevé "h" en molts casos. Així, FACERE > fer/hacer, FARINA > farina/harina, FORMICA > formiga/hormiga, FURNUS > forn/horno...

- l inicial
En general la "l" inicial llatina es palatalitza ("ll") en català i es manté en castellà. Per exemple: "llàgrima", "llei", "llengua", "llet", "lletra". "llom", "lluna"... Hi ha parlants que ho apliquen indegudament en alguns casos; així, són incorrectes formes com "llàmina", "llegítim", "llímit", "llògic"...

- ll/j
El grup llatí "li + vocal" ha esdevingut "ll" en català i "j" en castellà: ALIUM > all/ajo, CONSILIUM > consell/consejo, MELIOR > millor/mejor), PALIA > palla/paja...
Aquest fenomen també es produeix en el grup "c'l" del llatí: APICULA > APIC'LA > abella/abeja, AURICULA > AURIC'LA > orella/oreja, CUNICULUM > CUNIC'LU > conill/conejo, OCULUS > OC'LU > ull/ojo, OVICULA > OVIC'LA > ovella/oveja, SPECULUM > SPEC'LU > espill/espejo...

Mots cultes

Els "mots cultes", anomenats també "mots savis" o "cultismes", són els que, a diferència dels "mots patrimonials", no han seguit les regles evolutives normals de la llengua, sinó que provenen directament del llatí clàssic o del grec, entre altres llengües. Per exemple, "ocular" i "auricular" són adjectius manllevats directament al llatí; si haguessin seguit l'evolució normal haurien donat "ullar" i "orellar", respectivament.

El fenomen de palatalització ("ll") de la "l" inicial llatina no es dóna en els cultismes. Així, recuperant els exemples de més amunt, tenim, respectivament, "lacrimal", "legal", "lingüística", "lacti", "literal", "lumbar", "lunar"...

L'existència de cultismes origina sovint dubtes ortogràfics, ja que algunes vegades la grafia del mot culte no coincideix amb la del mot patrimonial. Ho podem veure, per exemple, en la parella "b/v" (llavi / labial, calb / calvície, hivern / hibernar) i també en la parella "l/l·l" (estelat / estel·lar). Però on es dóna més aquest fenomen és en la parella "o/u", que obliga sovint a trobar en el diccionari les formes correctes. Per exemple:

- món / mundial
- jove, joventut, jovenívol... / juvenil
- pèndol / pendular (adjectiu)
- joc, joguet, joguina, jogasser... / jugar, jugador, jugada, juganer...
- títol / titular (substantiu, adjectiu i verb), titulat, titulació, titularitat...
- cònsol, consolessa, consolat / consular (adjectiu). (No hem de confondre aquesta forma amb el verb "consolar": ‘alleujar la pena, el dolor...')

Acabo l'article amb quatre mots que sovint originen dubtes: "múscul", "muscle", "musclo" i "musle".
- "múscul": òrgan carnós contràctil que serveix per produir el moviment de les diferents parts del cos en l'home i en els animals (cast. músculo).
- "muscle": forma secundària per "espatlla", molt utilitzada en valencià (cast. hombro).
- "musclo": mol·lusc marí comestible, de conquilla bivalva de color negrós (cast. mejillón).
- "musle": castellanisme inacceptable per "cuixa" (cast. muslo).

dimecres, 2 de maig del 2012

Frases absurdes (11)

(92) Per tant, allà on aquestes condicions socials són menys òptimes és on cal posar-hi major esforç (Regidora del PSC de Sant Cugat, Diari de Sant Cugat, 10.9.2009).
(93) Els metges de família estan totalment al costat d'intentar agilitzar, quan sigui possible, l'agilització de les baixes (Consellera de Salut, RAC1, 18.9.2009).
(94) Un home mata la seva dona i després se suïcida a Vila-seca (Avui digital, 5.9.2009).
(95) Un home mata la seva dona i després se suïcida a Alacant (Avui digital, 5.9.2009).
(96) Un exfundador de l'"Elefant Blau" es presenta a les eleccions (e-Notícies, 8.10.2009).
(97) "El que passa és que tu la sobreprotegeixes massa" (Ventdelplà, TV3, 20.10.2009).
(98) Com acostuma a ser costum, aquesta persona arriba tard (Jordi Basté, RAC1, 20.10.2009).
(99) Màrius Carol és l'autor que treu més llibres al mercat per minut quadrat (Jordi Basté, RAC1, 26.10.2009).
(100) Seydou Keita signa el seu primer i únic hat-trick (Diari gratuït Gol, 26.10.2009).

(92) L'adjectiu superlatiu "òptim" no admet modificadors quantitatius. Així, per exemple, no podem dir que una cosa és "molt òptima", "poc òptima" o que és "més òptima" que una altra. La forma correcta de la frase seria, per exemple: "Per tant, allà on aquestes condicions socials són pitjors (o menys favorables) és on cal..."

(93) Les baixes es poden "agilitzar" (o "agilitar"). El que no es pot fer és "agilitzar l'agilització" de les baixes.

(94) Cadascú és ben lliure de suïcidar-se on cregui més convenient. Aquest home va triar Vila-seca. Lògicament la frase correcta seria: "Un home mata la seva dona a Vila-seca i després se suïcida."

(95) Curiosament, el mateix dia i al mateix diari hi ha una notícia gairebé calcada, però en aquest cas l'home no es va decidir per Vila-seca sinó per Alacant. La forma correcta és la mateixa que la de la frase anterior.

(96) Una persona pot ser "ex" en moltes circumstàncies de la vida, com "exmarit", "examant", "excapellà", "exprofessora", "exalumne", "exjugador", "exfumadora"... En tots aquests exemples el prefix "ex" significa "deixar de ser" i s'aplica a fets, càrrecs, circumstàncies, etc., que en un moment determinat poden canviar. Així, una persona pot deixar de ser marit, amant, capellà, professor, alumne, jugador, fumador, etc. Però aquest prefix no és aplicable a situacions que no són circumstancials sinó inherents a la persona. Per tant, no és correcte dir "expare", "exmare", exfill", "exfilla", "exfundador"... Ni tampoc "exassassí" o "exviolador". En aquesta frase, un fundador de l'"Elefant Blau" (o d'un banc, una associació, un club...) ho serà sempre mentre visqui.

(97) "Sobreprotegir" vol dir "protegir en excés". Per tant, l'adverbi "massa" hi és sobrer. La frase té dues possibilitats correctes: "tu la sobreprotegeixes" o bé "tu la protegeixes massa".

(98) Aquesta frase és un bon exemple de redundància, és a dir, d'una acumulació d'elements lingüístics equivalents que no són estrictament necessaris per a la recepció o la interpretació correctes d'un missatge. Això es pot salvar amb les formes "com ja és costum", "com acostuma a passar", "com ja és habitual"..., o millor encara: "Aquesta persona sempre arriba tard".

(99) L'expressió "minut quadrat" és una unió contra natura entre temps i espai. Qui va pronunciar aquesta frase potser volia ressaltar que Màrius Carol és un autor molt prolífic, un dels que publica més llibres, però la hipèrbole (exageració) se li va barrejar amb la mesura espacial "metre quadrat". A propòsit d'aquesta frase, és interessant analitzar l'expressió "esfera quadrada" aplicada a un rellotge. Segurament és perquè l'"esfera", que per definició és rodona, ha estès el seu significat a tota mena de rellotges de polsera, encara que sigui oposat al seu sentit original.

(100) Seydou Keita és un jugador del Barça que en un moment determinat va fer tres gols en un partit. D'això en diuen fer un "hat-trick". El diari afirmava que és el primer que va fer, però com que hi afegeix l'adjectiu "únic" vol dir que mai no en podrà fer cap més.

dimarts, 3 d’abril del 2012

No fotis!

El verb "fotre" pot tenir diversos significats segons el context. Alguns lingüistes afirmen que això empobreix la llengua perquè substitueix altres verbs que ofereixen matisos més concrets, però també n'hi ha que pensen que aquest verb contribueix a l'anomenada "economia del llenguatge", és a dir, que si un sol mot acumula molts significats, el context ja dirà quin és el significat més adequat. Sigui com sigui, cal dir, d'entrada, que el verb "fotre" no pertany al llenguatge estàndard sinó al popular, col·loquial o vulgar.

"Fotre" prové del llatí futuere, que significa "fer el coit", "copular". Té el mateix origen que el verb castellà joder, tot i que no tenen la mateixa amplitud de significats. En castellà, joder, a més del significat que ja hem vist, vol dir també molestar, fastiguejar, destrossar, arruïnar... I també es fa servir com a interjecció: ¡Joder!, que més o menys vindria a ser l'equivalent del català "Collons!". Exemples clars d'aquest paral·lelisme són expressions com ¡No jodas! ("No fotis!") o ¿No te jode? ("No et fot?"). Actualment l'equivalent català de joder en el sentit de copular no és "fotre" sinó "follar", tot i que encara es manté en el seu equivalent vulgar: "fotre un clau".

El francès també inclou aquest verb en el seu vocabulari, amb significats equivalents als del català. Per exemple, avoir rien à foutre ("no tenir res a fer"), foutre une baffe ("donar una bufetada"), foutre le camp ("fotre el camp"), envoyer quelqu'un se faire foutre ("enviar algú a fer punyetes")...

El Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, no recull "fotre" però sí "fúmer", que defineix així: "Usat familiarment en substitució de fer i d'un gran nombre de verbs transitius." I hi afegeix uns quants exemples: Què fums aquí?, Li vaig fúmer un cop de puny, Fúmer el camp... "Fúmer" és un eufemisme per "fotre". Es considera menys vulgar. En el seu diccionari etimològic Joan Coromines afirma que "fúmer" és un "mot substitut, de caràcter eufemístic, per no escandalitzar tant el sentiment de gent més delicada o escrupolosa".

En català també disposem d'un altre verb, "cardar", que en sentit recte vol dir sotmetre una fibra tèxtil a l'acció de la carda, però que en sentit figurat, sobretot en algunes comarques, és sinònim de "fotre" en molts sentits (p. ex. M'he refredat i estic ben cardat. Aquesta nit he cardat amb el meu xicot. Quina fresca que carda...).

Per deixar constància del gran nombre de significats del verb "fotre" he intentat fer-ne una síntesi a partir de les definicions i dels exemples que ofereixen els tres grans diccionaris de referència: el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2), el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (DLC) i el Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll).

Usat com a transitiu, el verb "fotre" pot significar:
- Fer
No ha fotut res del que li han manat. Tant me fot tot plegat. Què hi fots, aquí? En Joan fot de paleta. No sap què fotre dels diners. Aquesta terra fot bon blat.
- Pegar, aplicar brutalment un cop, una empenta, etc.
Li va fotre una puntada de peu. Et fotré una plantofada que et tombaré. Li va fotre un tret al cap.
- Llençar
Això ja ho pots fotre a mar (a les escombraries, al rec, a la bassa...).
- Perjudicar, danyar
El que tu vols és fotre'm.
- Posar, col·locar, aplicar
A les fosques, m'he fotut els pantalons vells en lloc de posar-me els nous.
- Prendre, robar
M'han fotut la ràdio del cotxe.
- ...

En la forma pronominal, pot significar:
- Riure's, burlar-se
Que potser te'n fots? Es fot del mort i de qui el vetlla.
- Haver de suportar un fet o una situació que molesta o desagrada
Si no t'agrada, et fots.
- Menjar-se, beure's
S'ha fotut dotze costelles i un litre de vi com aquell qui res! Li agradava tant que se n'ha fotut tres plats.
- Iniciar una acció
No et fotis a plorar, ara! Tot just em fotia a dormir, han trucat.
- Patir una experiència negativa, desagradable
En aquell lloc ens fotíem de gana (de fàstic, de son, de fred, d'avorriment...).
- Un fet, ésser indiferent a algú
Se me'n fot, d'aquest brètol.
- Caure algú
S'ha fotut de cap (de nassos, de lloros...). S'ha fotut escales avall.
- ...

També s'usa en expressions com:
- Fotre el camp: Anar-se'n, fugir.
- Fotre mà a algú: Tocar-lo libidinosament.
- No fotis!, no foteu!, no fotem!...: Expressió usada per indicar sorpresa o contrarietat.
- Fot-li: Expressió usada per animar a actuar sense miraments.

M'agrada acabar aquest article recordant una anècdota que vaig llegir ja fa temps al llibre Els altres catalans (1964), de Francesc Candel. Cito textualment:

"Ramon Folch i Camarasa m'explica aquest diàleg de pagesos, sentit en una estació del tren, en el qual aquest verb, emprat cinc vegades, substitueix cinc formes diferents:
- I els conills?
- Fotuts, noi. No se'm foten.
- Veiessis els meus, en canvi!
- Què els fots?
- Pastanaga.
- I s'ho foten?
- Ja ho crec.
- No fotis!"

dijous, 1 de març del 2012

De tots colors (2)

5.- Vermell / roig
Aquests dos mots semblen sinònims, però no ho són del tot. "Vermell" fa referència al color de la sang, mentre que "roig" es refereix més aviat a un vermell amb tendència a groc o a color d'argila. La realitat, però, és que l'ús popular no té en compte aquest matís, sinó que distribueix l'ús dels dos termes en funció del territori. Així, a grans trets, "vermell" és més propi de les illes Balears i de les comarques orientals de Catalunya, mentre que "roig" pertany més aviat a les comarques occidentals, a les Terres de l'Ebre i al País Valencià.

A banda d'aquestes consideracions, el fet és que la llengua estàndard disposa de casos ja consolidats en què utilitza un dels dos termes. Per exemple:

- vermell: "semàfor vermell" (prohibició), "bandera vermella" (prohibició de banyar-se a la platja), "targeta vermella" (en alguns esports comporta l'expulsió del joc)... Aquest color també forma part d'algunes expressions verbals, com "tornar-se (o posar-se) vermell", per indicar que una persona s'enrogeix per vergonya, còlera o algun altre sentiment o emoció.

- roig: la "Creu Roja" (institució humanitària), la "mar Roja" (entre Àfrica i Àsia), el "planeta roig" (Mart)... "Roig" també ha estat assimilat a comunista, a esquerrà o pertanyent a un partit d'esquerra. La "bandera roja" és un emblema socialista i comunista associat particularment amb l'esquerra revolucionària. (Compareu aquest significat amb el de "bandera vermella" que hem vist abans.) En la guerra civil espanyola de 1936-1939, els "rojos" eren els que s'enfrontaven als exèrcits revoltats del general Franco, que s'autoanomenaven "nacionales". El comunicat (parte) que anunciava el final de la guerra deia: "Cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado." El terme "roig" també apareix com a segon element en mots compostos, com "pèl-roig", "cara-roig", "gola-roig", "pit-roig"... Amb referència a aquest color, vull fer esment d'una dita ben nostra: "Cel rogent, pluja o vent."

6.- Blau
Aquest color pot tenir denominacions que indiquen diverses tonalitats, com "blau cel", "blau marí", "blau elèctric"... En castellà i portuguès és anomenat azul; en italià, azzurro. En català aquesta denominació es conserva en el mot "atzur", que el diccionari defineix com un color blau celeste. Si mirem altres llengües, veiem que és blue en anglès, bleu en francès i blau en alemany, que és precisament d'on prové el nom en català.

El color blau també forma part d'algunes expressions populars, com "deixar blau algú" (deixar-lo astorat, esbalaït), "fer-la blava" (fer-la grossa, fer-la com un cove), "aquesta sí que és blava!" (això sí que és greu!). El blau és també la denominació que rep una taca d'un blau moradenc produïda per l'extravasació de la sang en el teixit subcutani, de resultes d'una contusió (p. ex. Ha caigut i s'ha fet un blau). En aquest sentit és sinònim de "morat". En castellà es coneix com a "cardenal".

El blau és el color més estrany en el regne vegetal i més estrany encara entre els productes alimentaris; potser les úniques excepcions són el "formatge blau", el "peix blau" i –curiosament– la "patata blava", que en francès s'anomena vitelotte i que els que hi entenen diuen que no és gaire bona.

La "bandera blava" és un distintiu que atorga anualment la Fundació Europea d'Educació Ambiental a les platges i que en certifica la qualitat ambiental. La denominació "sang blava" s'aplica popularment a les persones que pertanyen a la monarquia o a la noblesa. Els "cascos blaus" són els membres de les forces militars de l'ONU...

7.- Gris
A diferència del castellà, aquest mot emprat com a adjectiu té també forma femenina: "grisa". El gris és un color intermediari entre el blanc i el negre. Per exemple, "un vestit gris", "una corbata grisa", "cabells grisos"... Parlem també de "dia gris" com a sinònim de "dia núvol". Aquest color comporta generalment la idea de foscor, tristor, mediocritat... Una persona "grisa" és una persona mancada de brillantor, de relleu, no gens notable. Rep la denominació d'"eminència grisa" un conseller que, de manera poc ostensible, inspira les decisions d'un personatge, d'una corporació o d'un partit. S'anomena "substància grisa" o "matèria grisa" la massa nerviosa principal del cervell. Durant la dictadura franquista els policies eren anomenats popularment "els grisos" pel color de la seva indumentària.

8.- Rosa
Tradicionalment el color rosa s'ha identificat amb l'amor. ("Al rosa, l'amor s'hi posa".)
Per extensió, aquest color s'aplica també a les produccions escrites que tenen l'amor (o els seus succedanis) com a centre d'interès: "premsa rosa", "novel·la rosa"... L'expressió "veure-ho tot de color de rosa" significa veure-ho tot de manera plaent, sense cap mena de problema o aspecte negatiu.

La llengua disposa també de sufixos adjectivals que, a partir del substantiu, signifiquen "que tira a" o "tirant a". Per exemple:

-enc: grisenc, groguenc, negrenc, rogenc.
-ís: blavís, groguís.
-ós: blanquinós, blavós, groguinós, lilós, marronós, negrós.

De la mateixa manera, el sufix verbal -ejar indica "tirar a": blanquejar, blavejar, grisejar, groguejar, verdejar. El verb "blanquejar" té també el significat de legalitzar diner negre.

La gamma (o paleta) cromàtica disposa, a més, d'un gran ventall de noms. Per exemple: beix, bru, caqui, carmesí, carmí, castany, cian, crema, escarlata, fúcsia, glauc, granat, lila, magenta, malva, marengo, marró, morat, moreno o morè, musc, porpra, vermelló, violat, violeta...

Alguns noms de colors es refereixen al regne animal ("salmó", "sèpia"), al vegetal ("carabassa", "cirera", "panotxa", "taronja") o al mineral ("bronze", "coure", "maragda", "ocre", "turquesa").

En l'àmbit esportiu no és gens estrany anomenar els equips a partir del color o colors de la samarreta. Així, per exemple, "blaugrana" (Barça), "blanc-i-blau" (Espanyol), "groguet" (Vila-real). A vegades es fa referència al color d'un producte alimentari, com per exemple "merenga" (Real Madrid), o als colors d'un objecte domèstic, com "matalasser" (Atlético de Madrid). Aquest fet també es dóna en altres clubs europeus, com els reds (Manchester United), els blues (Chelsea) o els rossoneri (Milan).

Una de les possibilitats de la llengua és establir comparacions entre diversos elements. En el cas dels colors podem dir, per exemple:

- és blanc com la llet, com un glop de llet, com la neu, com un borralló de neu...
- és negre com el carbó, com la pega, com el sutge, com un pecat, com el quitrà...
- és groc com el safrà, com la cera, com un mort...
- és vermell com un pebrot, com la sang, com un tomàquet, com un indiot...

De petit em van fer aprendre que la bandera espanyola era rojigualda. Amb el temps vaig saber que volien dir vermella i groga. Simplement per curiositat he buscat aquest terme al diccionari de la Real Academia Española... i no hi consta (!).

Una nota final. Fa uns quants anys es va introduir en el lèxic comú el nom d'un color nou que tothom identificava clarament: el color butà, aplicat a diversos objectes i que té l'origen en el color característic de la bombona. No l'he sabut trobar en cap diccionari català.

dimecres, 1 de febrer del 2012

De tots colors (1)

L'arc iris (o arc del cel, o arc de Sant Martí), que s'origina per la reflexió i la refracció dels raigs solars en les gotes de pluja, és format pels set colors de l'espectre solar: vermell (o roig), taronja (o ataronjat), groc, verd, blau, indi (o anyil) i violat. A més d'aquestes denominacions en disposem també d'altres per designar més elements de l'àmplia gamma cromàtica: blanc, negre, gris, rosa, marró, castany, fúcsia, etc.

Els colors també formen part de la nomenclatura d'accidents geogràfics (Mont Blanc, Montnegre, Cap Verd...), de poblacions (Montblanc, Mont-roig, Cap-roig, Aiguablava...), de cognoms (Blanc, Roig, Negre, Gris...), etc.

Els noms dels colors poden tenir significats diversos a partir de l'ús popular o de connotacions culturals. Alguns significats tenen una relació directa amb el color i d'altres no. Vegem-ne uns quants exemples:

1.- Blanc
El color blanc simbolitza la llum, la netedat, la puresa. És el color habitual dels vestits de núvia i també dels batejos i les comunions. Aquest color forma part d'algunes expressions verbals, com "quedar-se en blanc" (equivalent al llatinisme in albis), "ser el blanc de", "passar la nit en blanc", "donar carta blanca", "blanquejar diners". També el trobem com a adjectiu ("bandera blanca", "arma blanca", "marca blanca") i com a substantiu ("el blanc de l'ou", "el blanc de l'ull", "el tràfic de blanques", "tir al blanc").

També parlem d'"un xec en blanc", d'"una pàgina en blanc", quan no hi ha res escrit en el suport de paper. En tipografia, un "blanc" és un espai sense lletres en un escrit. En música, una "nota blanca" equival a la meitat d'una rodona o a dues negres. En literatura, un "vers blanc" és un vers d'una composició poètica que no té rima.

2.- Negre
Així com el color blanc té una connotació positiva, el negre la té negativa. El negre va unit a la mort, a la foscor, a les tenebres. La llengua recull molts exemples d'aquest caràcter negatiu: "bienni negre", "cinema negre", "diner negre", "humor negre", "màgia negra", "mercat negre", "novel·la negra", "ovella negra", "pesta negra"... Aquest color també apareix en algunes expressions verbals: "pagar en negre", "treballar com un negre", "veure-ho tot negre", "veure's negre per...".

El negre és el color característic per manifestar públicament el dolor per la mort d'un familiar. Abans els homes es posaven una cinta negra al barret o a la màniga de l'americana o un botó negre a la solapa. Al Japó, en canvi, el color que representa el dol no és el negre sinó el blanc.

En les arts marcials, el "cinturó negre" és la màxima categoria a què es pot arribar. En música, una "nota negra" equival a la meitat d'una blanca o a la quarta part d'una rodona. En literatura, "un negre" és la persona que fa treballs literaris per a un altre que davant el públic se'n presentarà com a autor.

En la nostra societat, dir "negre" a una persona que realment és de color negre s'interpreta sovint com una mostra de racisme o de xenofòbia. Es considera un insult. És per això que han sorgit eufemismes com "una persona de color" o "un moreno". A propòsit d'aquest darrer mot, la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, és anomenada popularment "la Moreneta", quan el color de la imatge és indefectiblement el negre. En aquest sentit, la Bíblia tampoc no ens hi ajuda gaire, quan en la versió llatina del Càntic dels Càntics, versicle 1:5, afirma: Nigra sum sed formosa ("Sóc negra però bonica").

Del llatí niger (negre) deriven també el verb "denigrar" o el substantiu "nigromància" (màgia negra). En grec, el color negre és mélanos; d'aquí mots com "melanina", "melanoma", "Melanèsia"...

3.- Groc
Generalment el color groc, en contraposició al verd i al vermell, indica precaució. En els semàfors és el color intermediari entre el verd (autorització) i el vermell (prohibició). A les platges, la bandera de color groc indica "bany amb precaució", mentre que el verd indica "bany lliure" i el vermell, "bany prohibit".

En l'àmbit esportiu, especialment en el futbol, la targeta groga és una amonestació prèvia a una targeta vermella (que comporta expulsió del joc). En l'àmbit periodístic es coneix com a "premsa groga" la premsa sensacionalista de baixa qualitat. En termes laborals, un "sindicat groc" és un sindicat controlat per la patronal i que té com a objectiu obstaculitzar l'acció reivindicativa dels sindicats obrers. En el món del teatre es diu que aquest color porta mala sort, ja que Molière duia una bata de color groc quan va morir després d'interpretar la seva obra El malalt imaginari.

4.- Verd
Aquest color té generalment connotacions positives. D'entrada, és el color de l'esperança, i també de la permissivitat ("semàfor verd", "bandera verda"). És també el color que han adoptat els moviments ecologistes. Diem que un fruit és "verd" quan no és madur o no prou madur. També s'aplica en contraposició a "sec", especialment als arbres, a la llenya, als llegums, etc. Aplicat a una persona, indica que encara no ha arribat a la maduresa. El color verd també apareix en àmbits tan insospitats com el sexual; per exemple, "un acudit verd" o "un vell verd".

(Continuarà el mes que ve)

dilluns, 2 de gener del 2012

Un dimecres de gener

Els noms dels dies i dels mesos tenen etimologies molt lligades a divinitats mitològiques, als astres, a emperadors romans o a festivitats religioses. Qualsevol persona mitjanament culta sap que mots com “dimarts” o “divendres” tenen l'origen, respectivament, en els planetes Mart i Venus, que al seu torn reben el nom de Mart (déu de la guerra; d'aquí arts “marcials”) i de Venus (deessa de l'amor, la bellesa i la fertilitat; d'aquí la denominació “mont de Venus”, referida a la regió púbica de la dona, o “malalties venèries”, malalties de transmissió sexual).

1.- Els dies de la setmana

Els noms dels dies tenen l'etimologia següent:

- dilluns: die(s) Lunae, dia de la Lluna
- dimarts: die(s) Martis, dia de Mart
- dimecres: die(s) Mercuri, dia de Mercuri
- dijous: die(s) Jovis, dia de Júpiter
- divendres: die(s) Veneris, dia de Venus
- dissabte: die(s) sabbati, dia del sàbat, del descans
- diumenge: die(s) dominicus, dia dominical, del Senyor

Pot ser interessant comparar aquestes denominacions amb les d'altres llengües:

- castellà: lunes, martes, miércoles, jueves, viernes, sábado, domingo
- gallec: luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo
- portuguès: segunda-feira, terça-feira, quarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo
- francès: lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche
- italià: lunedi, martedi, mercoledi, giovedi, venerdi, sabato, domenica
- anglès: Monday, Tuesday, Wednesday, Thursday, Friday, Saturday, Sunday
- alemany: Montag, Dienstag, Mittwoch, Donnerstag, Freitag, Samstag, Sonntag

A partir d'aquestes denominacions podem veure que:

- El francès, l'italià, l'anglès i l'alemany afegeixen el sufix “di” (o “day” o “tag”) al nom específic.
- El català és l'única llengua que utilitza la forma “di” com a prefix (“dilluns”, “dimarts”...).
- El castellà i el gallec no utilitzen aquest element ni com a prefix ni com a sufix.
- El portuguès s'allunya totalment d'aquestes denominacions i fa servir el mot “feira”, excepte en el dissabte i el diumenge, en què coincideix amb el gallec i el castellà.

També podem veure que:

- L'anglès i l'alemany escriuen en majúscula les inicials dels dies de la setmana. A més, en aquestes llengües el dissabte i el diumenge fan referència respectivament a Saturn (“Saturday”, “Samstag”) i al Sol (“Sunday”, “Sonntag”).

- En les llengües romàniques el dissabte i el diumenge no es refereixen a astres o a déus sinó al “descans” (del llatí sabbati) i al “Senyor” (del llatí dominicus).

Les abreviatures dels dies en català són: dl., dt., dc., dj., dv., ds., dg.

Alguns dies tenen connotacions especials. Per exemple, el dimarts s'associa sovint a la mala sort, i més si cau en 13. En la cultura anglosaxona, el dia de més mal averany és també el 13, però en aquest cas si cau en divendres.

El dissabte ha estat tradicionalment el dia dedicat a fer la neteja general de la casa, fins al punt que ha donat lloc a l'expressió “fer dissabte” com a sinònim de “netejar”, prescindint del dia en què es fa.

“Endiumenjar” vol dir vestir amb la roba de les festes o donar a alguna cosa l'aspecte que presenta els dies de festa. Lligada amb aquest verb hi ha l'expressió “anar mudat” (o “mudada”) per referir-se a una persona que porta uns vestits més nous o més de festa, precisament perquè aquell dia la persona ha canviat (ha “mudat”) la seva vestimenta habitual.

L'adjectiu “endillunsat” s'aplica a una persona que té mandra de reprendre la feina després d'un dia de festa.

2.- Els mesos de l'any

Els ètims dels mesos són:

gener Januarius (de Janus, déu de les portes)
febrer Februarius (de Februus, antic déu etrusc)
març Martius (de Mart, déu de la guerra)
abril Aprilis (d'Apru, deessa etrusca)
maig Maius (de Maia, deessa floral)
juny Junius (de Juno, deessa del matrimoni)
juliol Julius (en honor a Juli Cèsar)
agost Augustus (en honor a August)
setembre September (setè mes, però actualment el novè)
octubre October (vuitè mes, però actualment el desè)
novembre November (novè mes, però actualment l'onzè)
desembre December (desè mes, però actualment el dotzè)

Els mesos de juliol i agost es van introduir posteriorment. D'aquí que la denominació dels quatre últims mesos no coincideixi amb el seu lloc dins el calendari.

El mes de febrer té 29 dies cada quatre anys. En aquests casos parlem d'“any de traspàs”, “any bissextil” o “any bixest”.

Les abreviatures dels mesos en català són: gen., febr., abr., jul., ag., set., oct., nov., des. (Els mesos de març, maig i juny no s'abreugen perquè són mots d'una sola síl·laba.)

En relació amb els mesos, hi ha una colla de sufixos verbals o adjectivals que, a partir del nom, creen nous significats. Per exemple: “febrejar”, “marcejar”, “abrilejar”; “marcenc”, “abrilenc”, “magenc”, “agostenc”; “setembrí”; “octubrer”; “desembral”.

Els adjectius que es refereixen a un mes o a un grup de mesos són: “mensual” (que té lloc cada mes [p.ex. despesa mensual] o que dura un mes [p.ex. abonament mensual]), “bimensual” (que s'esdevé o apareix dues vegades al mes [p.ex. revista bimensual]; és sinònim de “quinzenal”), “bimestral” (que dura dos mesos o que té lloc cada dos mesos), “trimestral” (que dura un trimestre o que té lloc cada tres mesos; la forma “trimensual” no és correcta), “quadrimestral” (que dura un quadrimestre [p.ex. assignatura quadrimestral] o bé que té lloc cada quatre mesos).

3.- Els anys

L'adjectiu que es refereix a l'any és “anual”, amb dos significats: que dura un any (p.ex. un càrrec anual) o que s'esdevé cada any (p.ex. les festes anuals del poble). Disposem també de l'adjectiu “anyal”, que significa que s'esdevé cada any, però que s'aplica especialment a certes festes. Relacionat amb els anys hi ha també el substantiu plural “annals”, que es refereix a una relació d'esdeveniments, per anys, que es publiquen periòdicament.

“Aniversari” és el dia en què es compleixen anys d'algun fet o esdeveniment memorable. “Antany” es refereix a l'any proppassat (p.ex. antany la festa major va ser molt lluïda) o bé en temps passat (p.ex. antany la gent no viatjava tant com ara). “Enguany” significa aquest any.

Cal distingir entre “bianual”, que té lloc dues vegades l'any, i “biennal”, que dura dos anys (p.ex. magistratura biennal) o que es repeteix cada dos anys (p.ex. la Biennal de Venècia). De la mateixa manera, cal distingir entre “plurianual”, que té lloc diverses vegades l'any, i “pluriennal', que té una durada de dos o més anys (p.ex. un pla pluriennal) o que s'esdevé després de diversos anys.

Els mots “bienni”, “trienni”, “quadrienni”, “quinquenni”i “sexenni” es refereixen a un període de dos, tres, quatre, cinc i sis anys, respectivament. Els adjectius corresponents, “biennal”, “triennal”, “quadriennal”, “quinquennal”, “sexennal”, signifiquen que un pla, un programa, un projecte, etc. dura dos (tres, quatre, cinc, sis) anys o que té lloc cada dos (tres, quatre, cinc, sis) anys.

El qualificatiu “quinquagenari” o “quinquagenària” és aplicable a les persones que han complert cinquanta anys i no arriben als seixanta. De la mateixa manera, “sexagenari” (60-69), “septuagenari” (70-79), “octogenari” (80-90), i “nonagenari” (90-99).
...

Entremig d'aquestes denominacions n'hi ha una que acostuma a passar bastant desapercebuda: “lustre”, que és un espai de cinc anys.

El decenni és un període de deu anys. La dècada significa una sèrie de deu, especialment de deu dies o deu anys (p.ex. la primera dècada de juny).

El segle (o “centúria”) és un espai de cent anys. Aquest mot també significa “món”; d'aquí prové “seglar” com a sinònim de laic. L'adjectiu derivat de “segle” és “secular”, que significa que s'esdevé un cop cada segle o que té una durada d'un segle o de més d'un segle (p.ex. una alzina secular). A partir d'aquest adjectiu es formen “multisecular” (que dura molts segles) i “finisecular” (relatiu o pertanyent a la fi d'un segle).

El centenari és el dia o any que fa una centúria o unes quantes centúries d'un esdeveniment. Com a adjectiu significa que té cent anys d'existència (p.ex: un vell centenari, una alzina centenària).

El mil·lenni és un període de mil anys, sinònim del substantiu mil·lenari. Com a adjectiu, “mil·lenari” significa que és de mil anys (p.ex. un edifici mil·lenari).

Dues notes finals:

- Cal distingir entre “anual” (que dura un any o que s'esdevé cada any) i “anal” (relatiu o pertanyent a l'anus).

- De la mateixa manera, hem de distingir entre “lapse” (espai de temps transcorregut) i “lapsus” (error que hom comet per inadvertència parlant o escrivint).

A la Victòria Peremiquel,
.que ha tingut cura d'aquest blog des del primer dia

Amb gratitud i enyorança