dimarts, 1 de febrer del 2011

Digui'm de tu

Les persones ens podem tractar de tres maneres diferents: de tu, de vostè o de vós. Trobar en cada cas la forma adequada de tractament personal és un dels aspectes que planteja més problemes, però no des del punt de vista lingüístic sinó des del punt de vista personal o social. Quan parlem per primera vegada amb una persona, sovint se'ns planteja el dubte de tractar-la de tu o de vostè. De què depèn trobar la forma adequada? Hi ha molts factors que hi intervenen, però sobretot la diferència d'edat, tot i que aquest aspecte és cada vegada menys valorat per les generacions més joves.

Les formes de tractament han anat variant amb el pas dels anys. En el meu cas, per exemple, jo tractava els meus pares de vostè, el meu pare tractava la seva mare de vós i els meus fills em tracten de tu.

Els anglòfons no tenen aquest problema. Amb un simple you ho resolen tot. El problema el tenen els traductors de novel·les o de pel·lícules a l'hora de decidir quan dos personatges que des de l'inici s'han tractat de vós o de vostè arriben a un cert grau de confiança i han d'utilitzar el tu.

El pronom vostè (reducció de "vostra mercè", expressió manllevada al castellà) pot indicar d'entrada una mostra de respecte, de cortesia, de formalitat..., però també pot indicar distanciament. Aquest seria el cas, per exemple, d'una expressió com "Vostè és un imbècil", encara que després vagi acompanyat d'un fals "amb perdó".

El medi publicitari també ha fet servir aquesta forma per expressar no solament respecte sinó també un cert grau d'importància o de superioritat, com per exemple en un anunci recent del Banc Sabadell: "Aquest no és un compte per a tu. És un compte per a vostè."

El pronom vós està avui dia pràcticament en desús. El podem trobar encara en l'àmbit rural a l'hora de tractar els avis o padrins. També el trobem, com a residu fossilitzat, en expressions com "si us plau", "Déu vos guard" o "adéu-siau". A diferència del castellà, també fem servir aquesta forma per adreçar-nos a la divinitat o a personatges que hi estan relacionats. Compareu, per exemple, "Padre nuestro que estás en los cielos..." o "Dios te salve, María...", amb "Pare nostre que esteu en el cel..." o "Déu vos salve, Maria..." .

Aquesta forma és també la que s'ha de fer servir en els escrits que l'Administració adreça al ciutadà. L'ús de vós en el llenguatge administratiu té, entre altres avantatges, el d'evitar la distinció entre homes i dones. Per exemple en l'expressió "saludar-vos" en comptes de "saludar-lo/la".

El pronom tu és el més usat avui dia. Denota proximitat, amistat, confiança, familiaritat... amb l'interlocutor. Per exclusió, és la forma que fem servir quan no tractem una persona de vós o de vostè.

El tractament de tu té el seu corresponent verbal: "tutejar" o "tuejar". Això no es dóna en els altres tractaments. No existeixen, de moment, els verbs "vostejar" o "vossejar".

Pel que fa al comportament verbal d'aquests tres pronoms, podem comprovar que el "vós", tot i que s'adreça a una sola persona, demana el verb en plurar, i el "vostè" i el "vostès", tot i que s'adrecen a una segona persona, demanen el verb en tercera persona:
tu                  tens        (2a sing)
vostè                       (3a sing)
vós               teniu      (2a pl)
vosaltres        teniu       (2a pl)
vostès          tenen     (3a pl)

També demanen el verb en tercera persona del singular tractaments protocol·laris com "Sa Majestat", "Sa Il·lustríssima", "Sa Santedat", etc.

De vegades fem servir el pronom "tu" quan estem parlant de nosaltres mateixos, com si volguéssim expressar una certa impersonalitat. Per exemple, "Si tu vas a comprar t'adones que els productes són cada vegada més cars" o "Quan vas a fora veus que la teva obra és més valorada que aquí". En tots dos casos ens estem referint a un "jo" que no apareix.

En el mateix sentit, el fals pudor d'esmentar explícitament el "jo" fa que utilitzem paràfrasis com "un servidor" o "aquest que escriu" o "aquest que us parla"..., evidentment amb les corresponents formes femenines, si escau.

Que tingueu (o que tinguin) un bon mes de febrer.