dijous, 1 de desembre del 2011

Frases absurdes (10)

(83) La majoria dels menors que passen per la Fiscalia no tornen a reincidir (TV3, 1.6.2009).

(84) Ja està bé de creure en aquesta falsa paròdia que és el bipartidisme (Raül Romeva, RAC1, 2.6.2009).

(85) És un llibre que ja deu estar bastant exhaurit (Sentit en una biblioteca, 11.6.2009).

(86) Hem d'aplicar mesures perquè aquest nen pugui avançar una mica cap endavant (Sentit al Departament d'Ensenyament, 3.7.2009).

(87) Negociar una xifra és complicat però senzill (Miquel Iceta, RAC1, 14.7.2009).

(88) Aquelles dues persones van col·laborar juntes (El matí de Catalunya Ràdio, 16.7.2009).

(89) Nou intent per intentar resoldre la crisi d'Hondures (Telenotícies Migdia, TV3, 18.7.2009).

(90) En això dels 420 euros d'ajuda, el govern hauria de ser més curós i més cuidadós (Tertúlia matinal a RAC1, 20.8.2009).

(91) Albert Rivera demana que s'impedeixi la consulta sobre la independència d'Arenys de Munt (Avui Digital, 31.8.2009).


(83) "Reincidir" és incórrer per segona vegada en una falta, un delicte, un error. Si hi anteposem el verb "tornar" ja estem parlant d'una tercera vegada. Evidentment, la forma correcta és "no reincideixen" o, en tot cas, "no tornen a delinquir". (Vegeu també la frase 29 a "Frases absurdes 4", de gener de 2010.)

(84) En aquesta frase l'adjectiu "falsa" hi és sobrer. Qui la va pronunciar volia dir realment que el "bipartidisme és una paròdia", no pas una falsa paròdia.

(85) Un llibre està exhaurit o no ho està. El verb "exhaurir" no admet modificadors quantitatius. Una altra cosa és que hi vulguem afegir un adverbi de manera, com "quasi" o "gairebé", que indiquen que l'acció del verb encara no s'ha acomplert del tot: "Aquest llibre està gairebé exhaurit." Per reforçar aquesta idea, hi podríem incloure també l'adverbi "totalment", malgrat que no hi afegeix cap informació rellevant: "Aquest llibre està totalment exhaurit."

(86) Tot el que avança ho fa cap endavant. Així, doncs, la frase correcta és "perquè aquest nen pugui avançar", o també, "perquè aquest nen vagi cap endavant".

(87) Els adjectius "complicat" i "senzill" tenen significats antagònics i, per tant, aquí són incompatibles. O és l'un o és l'altre.

(88) Quan una persona, una entitat, una societat, etc. col·labora amb una altra vol dir que actuen junts. "Col·laborar" significa precisament això: "Treballar (laborar) conjuntament."

(89) El verb "intentar" s'ha colat aquí només per destrossar una frase correcta: "Nou intent per resoldre..."

(90) En aquest frase hi ha dos adjectius que volen dir el mateix, però el primer és correcte i el segon no. Quina necessitat hi ha d'allargar la frase amb un mot incorrecte?

(91) Amb aquesta frase algú podria interpretar que el senyor Albert Rivera, president de Ciudadanos, vol impedir que es faci una consulta que pugui donar com a resultat la independència d'Arenys de Munt. Una bona col·locació dels elements de la frase sembla que s'ajustaria més a la voluntat de l'autor: "Albert Rivera demana que s'impedeixi la consulta d'Arenys de Munt sobre la independència."

dimecres, 2 de novembre del 2011

Amb dos pebrots


Quan el Barça va guanyar la lliga de futbol 2010-2011 els jugadors ho van celebrar lluint al dors de la samarreta la imatge de dos pebrots, un de blau i un de grana. Potser fora de l'àmbit català no van entendre de què anava la cosa, o potser els importava dos pimientos. El cas és que en català els pebrots tenen una clara connotació sexual, com a sinònim vulgar dels testicles. L'expressió més habitual en aquests casos és 'amb dos collons', com si les victòries futbolístiques es deguessin sobretot a la testosterona dels jugadors.

Els òrgans sexuals, tant els masculins com els femenins, originen un gran nombre d'eufemismes i de vulgarismes. A més, donen lloc a molts acudits, denominats popularment 'acudits verds', aquells que no es poden explicar en presència de menors... o de 'senyores'.

Òrgans sexuals masculins
Com tothom sap, els òrgans sexuals masculins es componen d'un penis i dos testicles. Aquestes són les denominacions pròpies, però no són les més habituals. El penis és anomenat també 'fal·lus' o 'verga' i, eufemísticament, 'membre viril' o simplement 'membre'. Esclar que té també molts sinònims col·loquials. Alguns d'aquests mots pertanyen al gènere masculí, com 'carall', 'melindro', 'pardal', 'piu', 'rave'..., però curiosament també n'hi ha del gènere femení: 'cigala', 'cuca', 'fava', 'piula', 'pixa', 'quirra', 'tita', 'titola'... i el més habitual: 'polla', que precisament és un castellanisme no admès per cap diccionari català.

En relació amb aquest tema hi ha una sèrie d'accions o de situacions que tenen el penis com a protagonista. Són accions o situacions com 'trempar' o 'tenir trempera' (tenir una erecció), 'pelar-se-la' (masturbar-se), 'mamar-la' (fer una fel·lació)...

L'Institut d'Estudis Catalans defineix el mot 'cigaló' com una beguda calenta a base de cafè i licor, especialment conyac o anís, beguda que en alguns indrets anomenen 'rebentat' o 'perfumat'. Aquest mot és el diminutiu de 'cigala' (en l'accepció de membre viril) i té el seu equivalent castellà 'carajo', amb el seu diminutiu 'carajillo'. És molt probable, doncs, la procedència castellana de 'cigaló', sense descartar altres etimologies més rocambolesques.

(Em sembla pertinent fer aquí un petit incís de caire literari. L'escriptor Quim Monzó va publicar fa uns quants anys un llibre titulat La magnitud de la tragèdia. L'obra tracta del priapisme, una alteració física que té a veure amb el tema d'aquest article.)

Els testicles també tenen els seus corresponents eufemismes, com 'els atributs', 'les vergonyes', 'les parts'... i els més insubstancials de tots: 'els dallonses' o 'els daixonses'. Tal com hem anat veient fins ara, també en aquest cas hi ha col·loquialismes: 'els ous', 'els pebrots', 'les pilotes'... i el mot estrella: 'els collons'.

Sobre aquesta darrera denominació, vegeu l'enllaç La riquesa del català. (En desconec l'autoria.)

Òrgans sexuals femenins


'Vulva' és la denominació pròpia de la part més externa dels òrgans sexuals femenins. Com en els òrgans masculins, en aquest cas també ens trobem amb sinònims vulgars, com 'parrús', 'tall', 'xona', 'conill', 'patata' o 'figa'. Aquest darrer mot ha originat un verb, 'enfigar-se', que significa sentir una forta atracció sexual per una dona.

Les vores de la vulva s'anomenen 'llavis'. A partir d'aquí, és del tot explicable que una editorial hagi creat un premi i una col·lecció de literatura eròtica amb un títol ben suggestiu: 'La sonrisa vertical'.
L'expressió 'de baix' és la més utilitzada per referir-se eufemísticament a aquesta zona de l'anatomia femenina, sobretot en l'expressió 'operar-se de baix', que es refereix generalment a una intervenció quirúrgica dels òrgans sexuals interns.

Així com en els òrgans masculins el mot més utilitzat és 'collons', en aquest cas el mot estrella per referir-se a la vulva és 'cony', mot que també es fa servir com a exclamació per expressar enuig, admiració, entusiasme, etc., amb els eufemismes 'coi' o 'col' (pronunciats amb 'o' tancada). També disposem de l'expressió 'cony de' com a qualificació despectiva donada a una persona o a una cosa: Què vol, aquest cony de beneit? És un cony d'examen!


El femení 'conya' s'utilitza per expressar situacions o sensacions ben diverses. Així, per exemple, 'fer conya' (fer broma), 'de conya' (molt bé o molt bo), 'quina conya!' (murga, cosa pesada de fer)... Una expressió molt popular és 'ser la conya marinera', per indicar que algú o alguna cosa és excel·lent.
Un castellanisme evident és el mot 'conyàs', que es fa servir per expressar que una persona, cosa o situació són insuportables.

L'estimulació oral dels genitals femenins rep el nom tècnic de 'cunnilinció' (o 'cunnilingus'). Aquesta denominació no té res a veure amb la 'cuniculicultura', que és la cria de conills domèstics.

La unió dels òrgans sexuals masculins i femenins


El verb que correspon a la unió sexual entre homes i dones és 'copular', amb els seus sinònims 'fer el coit', 'fer l'acte sexual', 'fer l'acte', o l'eufemisme per antonomàsia: 'fer l'amor'.

Com a sinònims col·loquials, el més popular és 'follar', però també són expressions habituals 'fotre un clau' o 'fotre un polvo' (castellanisme evident). En els diversos territoris de parla catalana hi podem trobar sinònims com 'cardar', 'boixar', 'pitjar', 'sucar'...

L'inofensiu verb 'dormir' també s'usa eufemísticament com a sinònim de 'tenir relacions sexuals', concretament en les expressions 'dormir junts' o 'dormir amb algú'. Hi ha altres mots o expressions relacionats amb aquest tema que pertanyen a l'àmbit religiós o a l'àmbit legal. Copio les definicions dels diccionaris catalans:

- 'conèixer una dona': En llenguatge bíblic, tenir relació sexual amb ella.
- 'consumar el matrimoni': Efectuar els cònjuges la primera unió carnal.
- 'dèbit conjugal':En moral, segons una concepció contractual del matrimoni, obligació que té cadascun dels cònjuges d'accedir a la justa demanda d'unió carnal per part de l'altre cònjuge.
- 'cometre adulteri': Violar la fidelitat conjugal.
- 'fornicar': Tenir tracte sexual fora del matrimoni.

Quan jo tenia set o vuit anys vaig aprendre el catecisme... en castellà. Recordo que hi havia una pregunta que deia: '¿Cuáles son los enemigos del alma?' Resposta: 'Los enemigos del alma son tres: mundo, demonio y carne.' Tots sabíem qui era el dimoni, però això del món i de la carn no ho acabàvem d'entendre. ¿Com podia ser que la carn, tan bona però tan escassa, fos un enemic de l'ànima? Més endavant vam descobrir que allà on deien 'carn' volien dir 'sexe'. D'aquí prové l'adjectiu 'carnal', en expressions com 'desitjos carnals', 'passions carnals', 'unió carnal', 'pecat carnal'...

Vull fer referència finalment a un nombre de dues xifres: el 69. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, 'seixanta-nou' és una 'pràctica sexual consistent en l'estimulació bucal recíproca dels genitals de cadascun dels dos amants'. (El Diccionario de la Lengua Española no en parla.) Per corroborar que aquesta 'pràctica' s'estén més enllà de les nostres fronteres lingüístiques, n'aporto aquí la definició en francès, que, a diferència del català, és una prestigiosa llengua oficial de la Unió Europea:

Position sexuelle composée de deux partenaires couchés tète-bêche, et se faisant simultanément une fellation et un cunnilingus, deux fellations ou deux cunnilingus, selon le cas.


Voilà

dilluns, 3 d’octubre del 2011

L’ensalada nacional (i 2)


3. La menstruació

Un fet tan natural com aquest ha esdevingut un tema vergonyós en algunes societats, fins i tot en la nostra. La menstruació, anomenada també “la regla”, ha originat eufemismes com “els dies”, “la setmana”, “el mes”, “el període”... I també alguns col·loquialismes, com “la mala setmana”, “allò”, “la cosa”, “els dies dolents”, “la tia Maria”...

Lligat amb aquest tema hi ha els productes que serveixen per absorbir el fluix sanguini de la menstruació. Aquests productes reben el nom genèric de compreses (extravaginals) o tampons (intravaginals). En aquest darrer cas, el nom d’una marca comercial ha esdevingut la denominació popular d’aquest objecte: “tàmpax”.

(Aquest procés de convertir marques comercials en noms comuns ha donat lloc a noms tan corrents avui dia com “aspirina*”, “cel·lo*”, “clínex”, “coca-cola”, “colacao”, “galeta maria*”, “gilet”, “maizena*”, “minipímer”, “pladur”, “pòrtland*”, “pòstit”, “réflex”, “ròtring”, “típex”, “tirites”, “túrmix”, “uralita*”, “velcro*”..., alguns dels quals, els marcats amb asterisc, ja han estat inclosos al Gran Diccionari de la Llengua Catalana.)


4. L’embriaguesa

“Borratxo” (o “borratxa”) és la denominació que rep habitualment una persona que té les facultats pertorbades per la ingestió d’alcohol en quantitats desmesurades. El mot culte que s’aplica per qualificar aquesta persona és “embriac” (o “embriaga”) i també “ebri” (o “èbria”). Si aquest fet es produeix habitualment fins al punt de crear addicció, aleshores parlem d’una persona alcohòlica, que pateix alcoholisme o etilisme, i que requereix un tractament terapèutic.

Hi ha moltes expressions populars per designar la situació d’una persona que es troba en estat etílic o d’embriaguesa: “anar begut”, “anar content”, “entrompar-se”,“agafar una trompa”, “agafar una merda”, “anar a la vela”, “estar gat”, “anar pet”, “anar torrat”... I la borratxera també es coneix amb els noms de “mantellina”, “mona”, “paperina”, “pítima”, “turca”...

A propòsit d’aquest tema, és molt curiosa la distinció que fem habitualment entre alguns significats dels verbs “beure” i “menjar”. Sembla que siguin dues accions paral·leles, lingüísticament comparables, però en alguns casos tenen connotacions ben diferents. Si afirmem, per exemple, que “aquella persona beu”, la frase ja porta implícit l’adverbi “excessivament”, i deduïm que és alcohòlica. Però si diem que “aquella persona menja” no descobrim res de nou, si no és que hi afegim els adverbis “poc”, “molt” o “massa”. Passa a l’inrevés en la frase negativa. Si diem que “aquella persona no beu” estem afirmant que és abstèmia, mentre que si diem que “no menja” o que “ha deixat de menjar” estem insinuant que està malalta, que s’està morint de gana o bé que s’ha declarat en vaga de fam.


5. Necessitats fisiològiques

Menjar, beure, dormir, orinar i defecar són necessitats fisiològiques a les quals ningú no es pot sostreure, si no és que pateix alguna alteració física. D’aquestes cinc, les dues últimes són les que ofereixen més possibilitats d’originar eufemismes i col·loquialismes.

“Orinar” té l’equivalent col·loquial “pixar”, però també pot rebre altres denominacions: “fer un pipí”, “fer un pis”, “fer un riu”... I també, “canviar l’aigua de les olives” o “mudar l’aigua del canari”. Hi ha l’expressió figurada “pixar-se de riure”, que sovint respon a la realitat. Del recipient que recull els orins en diem “orinal” o, més popularment, “gibrelleta”. Si el lloc destinat a orinar és d’ús públic s’anomena “orinador” o “urinari”.

“Defecar” té com a sinònim “evacuar”, però el mot més utilitzat popularment és “cagar”, que també té els seus eufemismes: “anar de ventre”, “anar de cos”, “fer de ventre”, “fer les necessitats”, “fer les seves feines”... L’expressió corresponent a “pixar-se de riure” és, en aquest cas, “cagar-se de por”.

L’excrement que s’expel·leix cada vegada que s’evacua el ventre rep el nom popular de “merda”, denominació que figura en una llarga llista d’expressions: “anar-se’n a la merda”, “engegar a la merda”, “quina merda!”, “això és una merda”, “a tota merda”, “ser cul i merda”, “haver trepitjat merda”, “fer el merda”...

Aquest excrement pot rebre noms diferents segons la forma, la grandària, la solidesa... Així, es pot parlar de “cagarro”, “tifa”, “tifarada”, “cagarines” (o “cagarrines”)... I l’autor de l’excrement és un “caganer”, que ha esdevingut una figura molt popular ens els pessebres nadalencs de Catalunya i el País Valencià.

El lloc on es dipositen habitualment –i cívicament– els excrements pot rebre també diverses denominacions. En segons quins contextos socials o, fins i tot, familiars, quan una persona té aquestes necessitats fisiològiques l’expressió més natural és: “Vaig un moment al lavabo”, amb la seguretat que ningú no li preguntarà què hi va a fer.

La denominació popular per designar aquest lloc és “vàter” (de l’anglès water-closet), que de mica en mica va substituint l’antiga “comuna” o “lloc excusat”. Com a termes eufemístics d’aquest lloc hi ha també el “bany”, el “lavabo”, el “servei” (o els “serveis”) o l’“inodor”, terme no admès pel DIEC2 però que el GDLC defineix com “tassa de vàter proveïda de sifó”. Com a termes vulgars tenim la “caganera” o la “cagadora”.

Ja per acabar, vull fer esment de dues expressions que eren habituals en la meva família i segurament també en altres famílies catalanes fins als anys cinquanta o seixanta del segle passat: “anar al cent” i “anar a can Felip”, que es feien servir indistintament com a sinònims de “anar al vàter”. Més tard vaig deduir que es referien –respectivament i despectivament– a dues posicions polítiques enfrontades al començament del segle XVIII, en l’anomenada guerra de Successió: els austriacistes, partidaris del Consell de Cent, i els borbònics, partidaris de Felip V. Des d’un punt de vista lingüístic, és extraordinari que aquestes expressions populars s’hagin conservat tant de temps. No sé si encara són vives.


L’article del mes vinent tractarà encara de mots tabú, d’eufemismes i de col·loquialismes, però referits específicament a una part molt concreta de l’anatomia humana.

dijous, 1 de setembre del 2011

L'ensalada nacional (1)

Em va tocar fer la mili a Saragossa. No hi vaig aprendre gaires coses, però en recordo dues de curioses. La primera, que als catalans ens deien polacos (d'aquí ve el títol del programa televisiu "Polònia"), i la segona, que del bistec rus i de l'ensalada russa els militars en deien filete imperial i ensaladilla nacional, respectivament. El general Franco encara respirava.

Durant aquells anys de dictadura, parlar de Rússia o del comunisme era com parlar del dimoni. En l'àmbit laboral, la censura va convertir el dia 1 de maig (Dia del Treball o del Treballador) en Festividad de San José artesano i, uns quants anys més tard, en Festividad de San José obrero. I de la vaga, totalment prohibida, en deien conflicto laboral.

Segurament va ser a partir d'aquí que va néixer el meu interès pels mots tabú i pels eufemismes. El diccionari defineix el mot tabú com un mot que es considera impropi d'emprar en públic o d'escriure per raons religioses, de superstició, de gust social, etc. I un eufemisme és un mot o locució d'expressió suau, atenuada, en lloc d'un de dur, inconvenient o desplaent. Generalment un eufemisme és la conseqüència d'un mot tabú. Però un mot tabú pot originar també un mot de nivell semàntic més baix, anomenat vulgarisme o col·loquialisme, és a dir, un mot vulgar, col·loquial, groller o malsonant.

Un exemple paradigmàtic de mot tabú havia estat fins ara el mot "càncer", amb l'eufemisme "mal lleig". I de les persones que es moren d'aquest mal encara es diu que s'han mort "després d'una llarga malaltia".

La vellesa també origina eufemismes, com "la tercera edat", i de les persones velles en diem "avis", tinguin néts o no. Així, hi ha "residències de la tercera edat" (i no "residències de vells") o "casals d'avis" (i no "casals de vells"). En aquest cas també parlem de "la gent gran". Posats a dir-ho tot, sovint també fem servir el cultisme "geriàtric".

Les expressions "centre penitenciari", "invident" o "disminuït psíquic" són eufemismes de "presó", "cec" o "subnormal", respectivament.
De vegades la tria d'una expressió respon a criteris sociopolítics. N'és un exemple la denominació diferent que rep una edificació provisional per a usos educatius. Els sindicats i els pares afectats en diuen "barracons", mentre que l'Administració en diu "mòduls prefabricats". Tot depèn del color del vidre amb què observem la realitat.

En el camp laboral ens trobem també amb un exemple d'eufemisme ben curiós: "piquet informatiu". És indecent que els sindicats encara facin servir impunement aquesta expressió quan tothom sap, i ells els primers, que són piquets coactius i agressius. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tenim, finalment, els eufemismes interjeccionals. Són mots que fem servir com a exclamació per evitar de pronunciar un mot que es considera poc adequat en segons quins contextos. Vegem-ne un parell d'exemples:
   - "hòstia!". Aquest mot se substitueix sovint pels eufemismes "hosti", "òndia", "ondi", "ostres", "ospa"...
   - "carall!". El carall és una de les moltes maneres d'anomenar el membre viril. Això ha donat origen a expressions com "carai", "caram", "carat", "caratxos"... (i també al castellanisme caramba).

Hi ha alguns fets o circumstàncies a la vida que propicien la creació de mots tabú i, per tant, d'eufemismes o de vulgarismes. Vegem-ne cinc exemples:

1. La mort
En la nostra cultura la mort és un fet que comporta misteri, por, incomprensió, desesperació... i que sovint va lligat amb el que s'anomena "el més enllà".

Aquest sentit de transcendència dóna lloc a la majoria d'eufemismes. La mort és entesa com un traspàs, un viatge, un somni, i per tant són habituals expressions com "dorm el son etern", "descansa en pau (en la pau eterna, en la pau del Senyor...)", "ha tornat a la casa del Pare", "ha deixat aquesta vall de llàgrimes", "ha passat a millor vida", "ha lliurat l'ànima a Déu"...

"Difunt" i "defunció" són els eufemismes habituals per designar la persona (el mort) i el fet (la mort). La defunció s'anomena també "òbit", "decés", "trànsit", "traspàs"... I morir-se també es pot anomenar "finar", "expirar", "transir", "perir", "sucumbir", "fer el darrer alè", "deixar d'existir"...

Aquest concepte també ha originat els corresponents vulgarismes o col·loquialismes: "dinyar-la", "palmar-la", "anar al canyet", "anar-se'n al calaix"," "anar-se'n a l'altre barri", "fer l'ànec"...

2. El part
Un acte tan natural com parir s'ha vist impregnat d'un cert pudor a l'hora de referir-s'hi. Segurament no és aliè a aquest fet el lloc concret de l'anatomia femenina on es produeix el part, lloc que és una font inesgotable d'eufemismes i de vulgarismes.

"Parir" ha donat lloc a eufemismes com "donar a llum", "infantar", "deslliurar"... i a insults contundents, com "malparit", "la mare que et va parir" o, més suau, "la mare que et va matricular".

Aquesta prevenció a esmentar el mot tabú no es dóna, evidentment, quan ens referim als animals. A ningú no se li acudiria de dir que una vaca, una euga o una truja han donat a llum o han infantat, quan l'animal l'únic que ha fet és parir.

La prevenció en aquest tema ja comença fins i tot abans del part, en el temps de l'embaràs. El més normal és dir que una dona està "embarassada", però també sentim a dir, en un nivell més culte, que està "encinta", "gràvida", "en estat" o "en estat de bona esperança". En un nivell estàndard, el terme més habitual és "prenyada" o "prenys".

(Continuarà...)

divendres, 1 de juliol del 2011

Frases absurdes (9)


(74) Deu anys després de la matança de l'Institut Columbine la venda d'armes s'ha disparat (RAC1, 20.4.2009).

(75) Els nens nouvinguts, que no dominen el llenguatge, llògicament no formaran part de l'estadística (Membre del Consell Superior d'Avaluació, RAC1, 21.4.2009).

(76) Salou estrena nou alcalde (Titular del diari gratuït "Què!", 23.4.2009).

(77) Ens falten tres punts per aconseguir la salvació d'una forma matemàticament matemàtica (Entrenador del club de futbol Betis, RAC1, 26.4.2009).

(78) Esgotaríem els adjectius qualificatius per descriure el que ahir es va veure al Santiago Bernabéu, però jo em quedo amb un per damunt de tots: "Personalitat" (Diari "Sport", 3.5.2009).

(79) No hi ha gairebé ningú banyant-se dins l'aigua (Periodista de TV3, 3.5.2009).

(80) Un home mata la seva sogra a Castelló mentre dormia (Diari "El Mundo", 17.5.2009).

(81) Procurarem endinsar-nos dins aquesta sala d'espera (RAC1, 27.5.2009).

(82) Sembla que aquest equip sempre està en crisi permanent (COPE, 1.6.2009).

"Armes i "disparar" pertanyen al mateix camp semàntic, és a dir, al mateix grup de significats, però en la frase (74) el que es dispara no és l'arma sinó la venda. En aquest cas, després de la matança d'estudiants, potser hauria estat més apropiat fer servir un altre verb, com per exemple "augmentar" o "créixer".

(75) A mi també em sembla "llògica" aquesta decisió, que hauria d'incloure el mateix autor de la frase, que demostra que no domina el llenguatge.

No es pot estrenar res que no sigui nou, tant si es tracta d'un vestit com si es tracta d'un alcalde (76). La frase correcta és, doncs, "Salou estrena alcalde" o bé "Salou té un nou alcalde".

A (77) l'adverbi "matemàticament" és redundant, ja que no hi afegeix cap informació.

La frase (78) és rodona, contundent, però té un petit defecte. Resulta que el mot "personalitat"no és un adjectiu qualificatiu sinó un substantiu.

(79) Jo diria que no hi ha ningú que hagi aconseguit mai banyar-se fora de l'aigua. Com diuen al programa "Polònia", si fos veritat seria el rècord Guinness.

La interpretació correcta de la frase (80) és que qui dormia era la sogra, no pas l'home. Aquesta segona interpretació és del tot impossible, ja que ningú no ha somiat mai que matava la sogra...

(81) Quan una persona "s'endinsa" ho fa "dins" algun lloc. La frase correcta és, doncs, "endinsar-nos en aquesta sala" o bé "entrar en aquesta sala".

(82) L'adverbi de temps "sempre" ja porta implícit el significat de "permanència". La forma correcta d'aquesta frase és, doncs, "aquest equip sempre està en crisi" o bé "aquest equip està en crisi permanent".

Bon estiu!

dimecres, 1 de juny del 2011

Lorca o Llorca?

Escric aquest article arran dels comentaris que va suscitar el del mes passat al portal e-Catalunya, comentaris que qüestionaven els criteris que jo havia exposat pel que fa als topònims. En concret els dos comentaris apel·laven al "respecte" que calia tenir envers les denominacions de lloc originals.

Cito textualment: "Respecte màxim a la identitat i a la denominació que cada col·lectiu es dóna a si mateix." "És una prova de respecte que ens devem els uns als altres. I les normes lingüístiques s'han de fer amb coneixement científic, funcionalitat i respecte actiu." I el segon comentari: "...una manca de respecte i consideració, el mateix respecte i consideració que demanem per a nosaltres i la nostra llengua."

En la meva resposta a aquests comentaris ja vaig manifestar el desacord amb les seves opinions, però he comprovat darrerament que aquests mateixos arguments de respecte són defensats per persones que em són properes. Intentaré, doncs, argumentar-ho.

En lingüística, un exònim és un "topònim usat en una llengua determinada per referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l'àrea geogràfica on és situat". Aquesta és la definició que en dóna el Gran diccionari de la llengua catalana. Totes les llengües tenen exònims, i ningú no se'n fa creus ni ho considera una falta de respecte. N'és un exemple ben clar la denominació oficial del nostre país, Catalunya, que en francès es diu i s'escriu Catalogne, en anglès Catalonia, en italià Catalugna, en alemany Katalonien i en espanyol Cataluña. I tothom ?o gairebé tothom? ho troba normal.

En l'article del mes passat ja posava uns quants exemples d'exònims catalans: Saragossa, Osca, Londres, París, Nova York... i ara hi afegeixo Llorca. Si apliquéssim el criteri del respecte, ens veuríem obligats a dir i a escriure Zaragoza, Huesca, London, Paris, New York... i també München, Köln, Ni Dilli, Mumbaï, Deutschland, Österreich, Wien... i, per acabar-ho d'adobar, Compromís de Caspe o Canal de la Manche.

I com n'hem de dir de la ciutat de Milà? Milano (italià) o Milan (llombard)? I de la ciutat d'Aquisgrà? Aix-la-Chapelle (francès) o Aachen (alemany)? De la ciutat d'Anvers, en holandès en diuen Antwerpen i en castellà, Amberes. I ningú no se'n fa cap problema.

Anant una mica més enllà i apel·lant a aquest principi del respecte, es podria arribar a l'extrem de dir que "molts catalans es van exiliar a Méjico" o que "molts espanyols van anar a treballar a Deutschland" o que "Zaragoza és la capital d'Aragón". Sisplau!, que diria el doctor Joan Solà.

Crec que és un error considerar que l'ús d'un exònim constitueix una falta de respecte envers la forma original d'una llengua i, en conseqüència, envers les persones o els pobles on es parla. Més aviat crec tot el contrari: l'ús d'un exònim hauria de representar per a la llengua d'origen el reconeixement del fet que una altra llengua o un altre país, per història, per tradició, per prestigi..., ha encunyat una forma pròpia que reconeix aquesta realitat.

A més del terme exònim, en lingüística es parla també d'endònim, que es refereix a un topònim en la llengua pròpia del lloc o ètnia. Així, per exemple, Lorca, Zaragoza o Huesca són endònims del castellà, mentre que Lleida, Girona o Terrassa ho són del català.

M'ha semblat que seria il·lustratiu veure i comparar alguns endònims i exònims de diversos països i ciutats. En cada cas la negreta indica l'endònim corresponent:

Català
Castellà
Francès
Anglès
Italià
Catalunya Cataluña Catalogne Catalonia Catalugna
Barcelona Barcelona Barcelone Barcelona Barcellona
Espanya España Espagne Spain Spagna
Gran Bretanya Gran Bretaña Grande-Bretagne Great Britain Gran Bretagna
Regne Unit Reino Unido Royaume-Uni United Kingdom Regno Unito
França Francia France France Francia
Alemanya Alemania Allemagne Germany Germania
Londres Londres Londres London Londra
París París Paris Paris Parigi
Nova York Nueva York New York New York New York

I una última reflexió. Sigui quina sigui la postura de cadascú, el que no podem escriure, per simple coherència, és Lorca (Múrcia). Això desmunta tota l'argumentació.

Per si us pot ser d'interès, adjunto aquí un parell de referències sobre aquest tema:



dilluns, 2 de maig del 2011

Josep Montilla a Era Val d'Aran

No sé si l'expresident de Catalunya, José Montilla, ha anat mai a la Vall d'Aran. Suposo que sí. Probablement hi devia anar alguna vegada per saludar el rei Joan Carles I mentre aquest passava unes llargues però merescudes vacances d'hivern a l'estació d'esquí de Baqueira-Beret.

A partir del títol i del paràgraf anterior ja es pot deduir quin és el tema de l'article d'aquest mes: la forma lingüística que hem d'utilitzar quan ens referim a noms de persona (antropònims) o a noms de lloc (topònims).

Antropònims

Totes les persones tenim un nom propi, que ens identifica en alguns ambients però que no ens singularitza, ja que el compartim amb moltes altres persones. Hi ha centenars de Carles, Joans, Jordis, Tereses, Pilars, Carmes... Són noms que ens van posar quan vam néixer i amb els quals hem de conviure tota la vida, ens agradin o no. Aquests noms (anomenats també noms "de pila", per la pila baptismal) els posaven antigament els padrins del bateig, sense tenir en compte l'opinió dels pares, que sovint no coincidia.

Aquesta era la norma general, però hi havia el problema del nom i el cognom dels nadons que havien estat abandonats o bé els havien dipositat en un torn d'una casa de beneficència. En aquests casos, el capellà que els batejava els posava el seu propi nom o el nom del santoral del dia o el nom que se li acudia en aquell moment. Pel que fa al cognom, en aquests casos el més habitual en castellà era Expósito, perquè el nadó havia estat "exposat" per si alguna persona el volia acollir. Aquest cognom té també la seva equivalència en català: Deulofeu ("Déu lo féu", és a dir, "Déu el va fer").

Generalment els noms propis mantenen la seva forma original, tant si són personatges històrics com actuals. Així, per exemple: William Shakespeare, Karl Marx, Jules Verne, Johann Sebastian Bach... I també Jordi Pujol, José Montilla, Felipe González, Pau Gasol... A propòsit d'això, ha fet fortuna la frase del polític Josep-Lluís Carod-Rovira: "Jo em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular".

Aquesta norma general té, però, algunes excepcions, com per exemple els noms dels papes (Pius XII, Joan Pau II, Benet XVI...) o els de persones relacionades amb la reialesa (Pere III, Alfons el Magnànim, Felip V, Joana la Boja, Felip el Bell, Enric VIII, Joan Carles I...).



Topònims

Així com en els antropònims la norma és mantenir la forma original, en els topònims de fora de l'àmbit lingüístic català seguim un criteri que es basa en la forma tradicional catalana d'anomenar el lloc en qüestió.

Hi ha topònims de fora del nostre àmbit lingüístic que tenen una forma tradicional en català, com Còrdova, Cadis, Osca, Terol, Saragossa, Estrasburg, Londres, Munic, Moscou, l'Havana, Nova York... N'hi ha d'altres, però, que no tenen forma catalana, com Burgos, Ciudad Real, Badajoz, Albacete, Huelva, Buenos Aires, San Francisco...

En les poblacions de la Catalunya del Nord els noms oficials són els francesos, però encara es mantenen les denominacions populars: la Guingueta d'Ix (Bourg-Madame), Montlluís (Mont-Louis), Prada (Prades), Perpinyà (Perpìgnan)...

Fa uns quants anys es va posar en qüestió la denominació castellana de les ciutats de Girona i Lleida. En castellà sempre n'han dit Gerona i Lérida, i no hi ha cap raó lingüística que obligui al canvi. De la mateixa manera que nosaltres diem Osca, Saragossa o Lleó pels motius que acabem de veure, no hem d'entrar a discutir com volen anomenar en castellà aquestes dues capitals catalanes.

Aplicant el mateix criteri, en un text en català considero absurd escriure la Val d'Aran o Vielha (formes occitanes), ja que les denominacions catalanes tradicionals són la Vall d'Aran i Viella.

Acabo l'article amb una anècdota divertida i lamentable alhora. Un cop acabada la guerra civil espanyola (1939), els militars franquistes tenien, entre altres funcions, la d'esborrar qualsevol rastre de llengües que no fossin l'espanyola. Al Berguedà hi ha un serrat anomenat dels Tres Hereus. El militar encarregat dels afers de traducció, que devia presumir de saber francès, va liquidar el tema traduint-ho per "Pico de los Muy Felices". En donen fe els mapes de l'editorial Alpina d'aquella època.

I tots tan feliços.

divendres, 1 d’abril del 2011

El meu cosí és trempolí

Els gentilicis són els noms (substantius o adjectius) amb què designem les persones, els animals i els objectes en relació amb el lloc de procedència (país, regió, comarca, ciutat, poble...). Per exemple: un alemany, un gos alemany, un cotxe alemany...

La majoria de gentilicis es formen mitjançant un sufix. Els més habituals en català són:
-à -ana: lleidatà (Lleida), manresà (Manresa), sitgetà (Sitges), val·lisoletà (Valladolid), veneçolà (Veneçuela)...
-enc -enca: blanenc (Blanes), caldenc (Caldetes o Caldes d'Estrac), colomenc (Santa Coloma de Farners), hospitalenc (l'Hospitalet de Llobregat), mont-rogenc (Mont-roig del Camp), flamenc (Flandes), guatemalenc (Guatemala)...
-ès -esa: aranès (Vall d'Aran), montcadès (Montcada i Reixac), torroellès (Torroella de Montgrí), alabès (Àlaba), avilès (Àvila), cordovès (Còrdova), jaquès (Jaca), congolès (Congo)...
-í -ina: camprodoní (Camprodon), granollerí (Granollers), mataroní (Mataró), bilbaí (Bilbao), llemosí (Llemotges)...

Això no obstant, hi ha alguns gentilicis que es formen sense sufix: àrab (Aràbia), croat (Croàcia), gallec (Galícia), grec (Grècia), malgaix (Madagascar), noruec (Noruega), rus (Rússia)...

No cal dir que a Internet es poden trobar els gentilicis de la majoria de pobles, municipis i comarques dels Països Catalans i de les ciutats, països i estats més importants. Això de banda, voldria aportar aquí algunes consideracions que poden ser d'interès:

1. Hi ha gentilicis que presenten una doble forma amb el mateix significat. Per exemple: barceloní o barcelonès (Barcelona), egipci o egipcià (Egipte), pirinenc o pirenaic (Pirineus), targarí o tarreguenc (Tàrrega), salamanquí o salamanquès (Salamanca)... I també hi ha gentilicis que tenen la mateixa arrel però presenten una doble forma amb significats diferents: algerí (de la ciutat d'Alger) o algerià (de l'Estat d'Algèria), israelita (habitant de l'antic Israel) o israelià (natural de l'Estat d'Israel), siri (natural de l'antiga Síria) o sirià (natural del modern Estat de Síria), tunisenc (de la ciutat de Tunis) o tunisià (de l'Estat de Tunísia)...

2. En català distingim entre vallenc (natural de Valls) i vallesà (natural del Vallès). En canvi, no fem cap distinció entre els naturals d'Artés, Artesa de Lleida i Artesa de Segre; tots són artesencs. Des del punt de vista gràfic, hem de tenir en compte que vigatà (de Vic) s'escriu amb -ga- i que berguedà (de Berga) s'escriu amb -gue-.

3. En la nostra cultura, quan parlem d'americà (exèrcit americà, cinema americà, actriu americana...) ens estem referint generalment als Estats Units d'Amèrica (en català EUA, no pas USA) i prescindim del Canadà, Xile, el Brasil, etc. Concretant més, quan parlem de nord-americà també ens referim només als EUA, no pas al Canadà o a Mèxic. La forma pròpia de referir-se a una persona natural dels EUA és estatunidenc i, si és de Nova York, novaiorquès.

4. El gentilici anglès fa referència a Anglaterra, un país que pertany a l'illa de la Gran Bretanya, com Escòcia i Gal·les. En termes polítics, la Gran Bretanya s'anomena també Regne Unit, però en aquest cas inclou Irlanda del Nord. Per extensió, fem servir impròpiament el mot anglès per referir-nos a les persones naturals de la Gran Bretanya. Els naturals de la regió francesa de Bretanya s'anomenen bretons, però els naturals de la Gran Bretanya no són grans bretons sinó simplement britànics.

5. Carioca. Aquest mot es fa servir sobretot en l'àmbit esportiu com a sinònim de brasiler. Així, de fa temps que es parla de selecció carioca, quan de fet aquest adjectiu s'ha d'aplicar només als naturals de la ciutat de Rio de Janeiro. Els que en saben diuen que carioca prové del tupi-guaraní kari (home blanc) i oca (casa), és a dir, carioca és "la casa de l'home blanc".

6. Una curiositat final. En català anomenem sards els naturals de l'illa de Sardenya, illa que en castellà s'anomena Cerdeña. El gentilici en aquesta llengua és sardo, però em sembla que aquí falla alguna cosa. No hauria de ser cerdo? Coses de la llengua.

Nota: El meu cosí és de Tremp.

dimarts, 1 de març del 2011

Frases absurdes (8)

(65) De participants, n’hi ha hagut més d’un miler i escaig (Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, 13.12.2007).
(66) L’any 2000 aquesta soprano va obtenir el segon premi. El primer havia quedat desert (Programa de mà de l’Auditori de Barcelona, 21.12.2007).
(67) La baixada de torxes d’aquest vespre-nit tindrà lloc a les set de la tarda (Francesc Mauri, TV3, 26.1.2008).
(68) El senador McCain és un exveterà de Vietnam (Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, 30.1.2008).
(69) El metge està sobresaturat (Catalunya Ràdio, 12.2.2008).
(70) L’aigua té una importància molt important en l’elaboració del pa (“Tàpies variades”, Catalunya Ràdio, 5.4.2008).
(71) El procés de fusió de les dues caixes no ha reeixit amb èxit (RAC1, 30.3.2009).
(72) Falta un dia perquè demà es posi en marxa el festival (RAC1, 2.4.2009).
(73) Aquesta família es va exiliar a l’estranger (TV3, “Ventdelplà”, 19.4.2009).

(65) “Escaig” significa una fracció que excedeix una quantitat expressada en un nombre rodó. Generalment va precedit de la conjunció i. Molts parlants encara es resisteixen a utilitzar aquest mot i continuen emprant el barbarisme “i pico”. En aquesta frase les formes correctes són “més d’un miler” o bé “un miler i escaig”, però no totes dues alhora.

(66) Vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir aquesta frase en un programa de mà de l’Auditori de Barcelona. De seguida em vaig preguntar si la soprano en qüestió ja l’havia llegit o, pitjor encara, si ella mateixa havia aportat aquesta informació com a “mèrit” en el seu currículum artístic. Quedar segon en un premi no és cap demèrit, però si hi afegeixen que el primer ha quedat desert significa que la soprano no va acabar de convèncer el tribunal, i això no diu gaire a favor d’ella.

(67) En aquesta frase el meteoròleg de TV3 es va fer un petit embolic amb el significat dels mots “tarda”, “vespre” i “nit”. Si l’esdeveniment s’havia de produir a les 19.00 hores d’un dia d’hivern (26 de gener), les denominacions “tarda” i “nit” havien de deixar pas a la més apropiada: “vespre”. En conseqüència, la forma correcta és: “La baixada de torxes tindrà lloc a les set del vespre.”

(68) Ser “veterà” d’una guerra vol dir que l’individu en qüestió hi va participar com a combatent i que avui dia ja està retirat d’aquesta activitat militar. L’expressió “exveterà” no té cap sentit. Si aquest soldat veterà ja és mort, caldria dir que “era (o va ser) un veterà de Vietnam”. Si encara és viu, la forma correcta és “El senador McCain és un veterà de Vietnam”.

(69) Si una persona està saturada a causa de la feina vol dir que ja no pot més, que ja en té prou, que ja ha arribat al límit. Per tant, l’expressió “sobresaturat” és absurda, perquè afegeix un plus innecessari a la forma original. Val a dir, tanmateix, que aquest terme és habitual en física per referir-se a una solució que conté una quantitat del cos dissolt superior a la necessària per saturar-la. En el context de la frase, però, la forma correcta és “El metge està saturat”.

(70) L’absurditat d’aquesta frase ja és prou evident. La forma correcta seria “L’aigua té una gran importància en l’elaboració del pa” o bé “L’aigua és molt important en l’elaboració del pa”. Aquesta mena de frases es produeixen sobretot en el llenguatge oral, que és més espontani i no admet marxa enrere per corregir. En el llenguatge escrit és molt improbable trobar frases com aquesta.

(71) “Reeixir” significa precisament “tenir èxit en alguna cosa”, “triomfar”. Cap als anys seixanta del segle passat es va publicar la versió catalana d’un llibre de l’escriptor francès Michel Quoist que duia per títol Reeixir. A patir d’aquí aquest verb va fer fortuna, sobretot en els medis confessionals, fins al punt que per a algunes persones va esdevenir un autèntic lema de vida. La forma correcta de la frase és, doncs, “El procés de fusió de les dues caixes no ha reeixit” o “... no ha tingut èxit”.

(72) Com a la frase (70), aquesta admet dues solucions: “Falta un dia perquè es posi en marxa el festival” o bé “Demà es posarà en marxa el festival”.

(73) “Exiliar-se” vol dir precisament anar-se’n a viure a l’estranger, generalment en contra de la voluntat pròpia i per motius polítics. La forma correcta és, doncs, “Aquesta família es va exiliar”.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Digui'm de tu

Les persones ens podem tractar de tres maneres diferents: de tu, de vostè o de vós. Trobar en cada cas la forma adequada de tractament personal és un dels aspectes que planteja més problemes, però no des del punt de vista lingüístic sinó des del punt de vista personal o social. Quan parlem per primera vegada amb una persona, sovint se'ns planteja el dubte de tractar-la de tu o de vostè. De què depèn trobar la forma adequada? Hi ha molts factors que hi intervenen, però sobretot la diferència d'edat, tot i que aquest aspecte és cada vegada menys valorat per les generacions més joves.

Les formes de tractament han anat variant amb el pas dels anys. En el meu cas, per exemple, jo tractava els meus pares de vostè, el meu pare tractava la seva mare de vós i els meus fills em tracten de tu.

Els anglòfons no tenen aquest problema. Amb un simple you ho resolen tot. El problema el tenen els traductors de novel·les o de pel·lícules a l'hora de decidir quan dos personatges que des de l'inici s'han tractat de vós o de vostè arriben a un cert grau de confiança i han d'utilitzar el tu.

El pronom vostè (reducció de "vostra mercè", expressió manllevada al castellà) pot indicar d'entrada una mostra de respecte, de cortesia, de formalitat..., però també pot indicar distanciament. Aquest seria el cas, per exemple, d'una expressió com "Vostè és un imbècil", encara que després vagi acompanyat d'un fals "amb perdó".

El medi publicitari també ha fet servir aquesta forma per expressar no solament respecte sinó també un cert grau d'importància o de superioritat, com per exemple en un anunci recent del Banc Sabadell: "Aquest no és un compte per a tu. És un compte per a vostè."

El pronom vós està avui dia pràcticament en desús. El podem trobar encara en l'àmbit rural a l'hora de tractar els avis o padrins. També el trobem, com a residu fossilitzat, en expressions com "si us plau", "Déu vos guard" o "adéu-siau". A diferència del castellà, també fem servir aquesta forma per adreçar-nos a la divinitat o a personatges que hi estan relacionats. Compareu, per exemple, "Padre nuestro que estás en los cielos..." o "Dios te salve, María...", amb "Pare nostre que esteu en el cel..." o "Déu vos salve, Maria..." .

Aquesta forma és també la que s'ha de fer servir en els escrits que l'Administració adreça al ciutadà. L'ús de vós en el llenguatge administratiu té, entre altres avantatges, el d'evitar la distinció entre homes i dones. Per exemple en l'expressió "saludar-vos" en comptes de "saludar-lo/la".

El pronom tu és el més usat avui dia. Denota proximitat, amistat, confiança, familiaritat... amb l'interlocutor. Per exclusió, és la forma que fem servir quan no tractem una persona de vós o de vostè.

El tractament de tu té el seu corresponent verbal: "tutejar" o "tuejar". Això no es dóna en els altres tractaments. No existeixen, de moment, els verbs "vostejar" o "vossejar".

Pel que fa al comportament verbal d'aquests tres pronoms, podem comprovar que el "vós", tot i que s'adreça a una sola persona, demana el verb en plurar, i el "vostè" i el "vostès", tot i que s'adrecen a una segona persona, demanen el verb en tercera persona:
tu                  tens        (2a sing)
vostè                       (3a sing)
vós               teniu      (2a pl)
vosaltres        teniu       (2a pl)
vostès          tenen     (3a pl)

També demanen el verb en tercera persona del singular tractaments protocol·laris com "Sa Majestat", "Sa Il·lustríssima", "Sa Santedat", etc.

De vegades fem servir el pronom "tu" quan estem parlant de nosaltres mateixos, com si volguéssim expressar una certa impersonalitat. Per exemple, "Si tu vas a comprar t'adones que els productes són cada vegada més cars" o "Quan vas a fora veus que la teva obra és més valorada que aquí". En tots dos casos ens estem referint a un "jo" que no apareix.

En el mateix sentit, el fals pudor d'esmentar explícitament el "jo" fa que utilitzem paràfrasis com "un servidor" o "aquest que escriu" o "aquest que us parla"..., evidentment amb les corresponents formes femenines, si escau.

Que tingueu (o que tinguin) un bon mes de febrer.

dilluns, 10 de gener del 2011

Fins ara?

La llengua és una eina que ens permet expressar, oralment o per escrit, el nostre pensament. En general acostuma a ser així, però la llengua disposa també d’uns mecanismes que paradoxalment, ens permeten expressar pensaments o descriure accions que són habituals en la nostra vida quotidiana però que no es corresponen amb la realitat, tot i que els parlants hem convingut a donar-los per bons.

Aquest fenomen es dóna per exemple amb l’adverbi ara, que significa “en aquest moment”, però en segons quins contextos significa justament el contrari, és a dir, “després”. És el que passa en l’expressió que dóna títol a aquest article: “Fins ara”. Emprada com a fórmula de comiat, vol dir realment “fins després” o “fins d’aquí a una estona”.

Això també s’esdevé amb alguns verbs d’acció, per remarcar que dintre de pocs moments tindrà lloc l’acció contrària. Si comencem a pujar unes escales amb la intenció de baixar de seguida, acostumem a dir “ara baixo” en comptes de dir “ara pujo”, que és justament el que estem fent en aquell moment. O “ara vinc” quan comencem a anar-nos-en, o “ara torno” o “ara et truco” quan no estem fent realment cap d’aquestes accions.

Una expressió que cada vegada se sent més és “ens veiem”, per indicar que tard o d’hora ens tornarem a veure. És evident que es tracta d’una expressió espúria, calcada del castellà “nos vemos”.

El verb venir també forma part d’expressions gramaticalment correctes però semànticament absurdes. Són expressions que formen part de l’ús habitual, però que, analitzades amb un cert detall, no es corresponen amb la realitat dels fets. Per exemple, quan diem “la parada que ve” o “el carrer que ve”, no ens estem referint pròpiament a una cosa o situació que ve cap a nosaltres, sinó al contrari: som nosaltres que “anem” cap a aquesta cosa o situació. Si no ens movem de lloc, la parada, el carrer, etc., no vindran mai.

Continuant amb els verbs que en certs contextos expressen significats contraris o no coincidents amb el sentit original, ens trobem per exemple amb el verb matar en expressions com “aquest menjar no mata”, significant que no és gaire bo, que podria ser millor. Però si traiem l’adverbi de negació el resultat és encara pitjor.

Els quantitatius també presenten de vegades incoherències de significat, com per exemple en un dels sentits de l’expressió un tros de. Quan parlem d’“un tros d’home” o d’“un tros de dona” no ens referim a una part trossejada del seu cos, sinó que volem indicar precisament que tenen cossos més aviat corpulents.

Pel que fa als substantius, hi ha mots que amb el pas del temps han anat perdent una bona part del seu significat original i n’hi han afegit de nous, com a resultat d’una extensió semàntica. En són alguns exemples mots com barberia, perruqueria o tintoreria, que encara evoquen barbes, perruques o tints. Un altre exemple curiós d’aquest fenomen és el mot mocador, derivat del substantiu moc. Evidentment, encara usem aquest mot per referir-nos a la peça de roba –o de paper– que es fa servir per treure’s els mocs del nas, però avui dia també es parla de “mocador de coll”, “mocador de seda”, “mocador de fer farcells”... que no tenen res a veure amb el sentit original.

Els adverbis de manera també són susceptibles de rebre modificacions que alteren del tot el seu significat. El cas més flagrant ens el proporciona l’adverbi segurament, que per lògica podríem esperar que signifiqués “d’una manera segura” quan de fet significa tot el contrari: “d’una manera insegura”. Quan afirmem, per exemple, que aquella persona “segurament vindrà”, de fet estem afirmant que no és segur que vingui, que només és probable que vingui...

L’adverbi absolutament significa “d’una manera absoluta”, com per exemple en la frase “Això és absolutament cert”. En canvi, la locució en absolut significa “de cap manera”. Per exemple: “Això és cert? –En absolut”, volent dir que és fals.

Pràcticament és un altre adverbi que s’allunya sovint del seu significat lògic, que és “d’una manera pràctica”. Però el procés evolutiu de la llengua ha fet que arribi a significar també “gairebé”. Per exemple: “Era pràcticament (gairebé) ple.”

Per acabar, vull referir-me a l’adverbi totalment, que es fa servir de vegades per reforçar expressions que ja són prou clares per elles mateixes. Per exemple, una frase que sentim sovint quan estem esperant a l’andana del metro: “Està totalment prohibit baixar a la zona de vies.” Aquest adverbi potser hi afegeix una certa força, però és del tot innecessari, ja que no és possible dir “Està parcialment (gairebé, una mica, bastant, molt...) prohibit baixar a la zona de vies”. Amb un simple “Està prohibit” ja n’hi hauria prou.

I l’article pràcticament s’acaba aquí.

Nota: Una petita reflexió final sobre la relació entre llengua i realitat. Quina resposta hem de donar a la pregunta: “Es pot perdre una agulla imperdible?” La realitat diu que sí, la llengua diu que no.