dimarts, 29 de setembre del 2009

Posats a insultar, fem-ho com Déu mana

Insultar vol dir ofendre amb actes o paraules ultratjosos. Aquesta és la definició que en dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Però si el propòsit de l'insult és ofendre, jo diria que els catalans no arribem gairebé mai a aconseguir aquest objectiu. Dit altrament: els catalans no sabem insultar en la nostra llengua. Déu me'n guard de dir si això és bo o dolent, però sí que m'adono que, a manca de recursos propis, ens veiem sovint obligats a manllevar insults a la llengua castellana.

Això de banda, tot i reconèixer que no anem gaire bé d'insults, ningú no ens podrà negar que anem molt sobrats de renecs. Renegar vol dir proferir paraules o expressions injurioses contra Déu o una cosa sagrada. I d'això en sabem molt. Només cal recordar una de les nostres figures mítiques en aquest tema: el carreter.

Cal dir, d'entrada, que un bon insult ha de tenir dues propietats essencials: que l'emissor quedi satisfet, descansat, i que el receptor quedi ferit, tocat. Però ¿podem quedar descansats o satisfets després d'insultar algú fent servir mots tan innocus com "brètol", "babau", "capsigrany", "pòtol" o "poca-solta"? No em negareu que la sensació que en traiem no és comparable amb la que podem tenir després de proferir un solemne "gilipollas" o un contundent "capullo".

D'insults, n'hi ha de moltes menes. Els més corrents són els interjeccionals o directes, que consisteixen en un sol mot pronunciat amb una certa ràbia -o mala llet- i en un to molt més alt de l'habitual. Són mots com "imbècil!, "idiota!", "animal!", "cabró!", "malparit!"… Es poden pronunciar en qualsevol lloc i circumstància, però són molt habituals quan l'insultador es troba al volant d'un automòbil o assisteix a un espectacle esportiu.

Hi ha una altra mena d'insults, que podríem anomenar definidors, que expressen el que pensem, just en aquell instant, de la persona que volem insultar. Són insults que consisteixen en una petita frase elaborada amb el verb "ser". Aquests insults, pronunciats generalment amb el verb en segona persona del singular, no són tan contundents com els directes però tenen també la seva eficàcia. Per exemple, "ets un cretí", "ets un imbècil", "ets un desgraciat", "ets un babau", "ets un cornut", "ets un pocavergonya"... I aquestes expressions també són vàlides en femení, no fos cas que algú (o alguna) considerés que faig servir un llenguatge sexista.

De vegades l'insult no va adreçat a una sola persona sinó a unes quantes. Això es dóna sobretot en el medi militar, quan el sergent o el caporal de torn s'adreça a la tropa: "Sou uns mariques!", "Sou uns acollonits!", "Sou unes nenes!"... O també en l'àmbit laboral, del cap envers els seus treballadors: "Sou uns ineptes!", "Sou uns ganduls!", "Sou uns inútils!"...

L'insultador acostuma a tutejar l'insultat, però no sempre és així. Fixem-nos en la gran potència d'una expressió com "Vostè és un fill de puta!". No pot ser més contundent.

A propòsit d'aquest exemple, cal recordar que la paraula "puta" és una de les més utilitzades a l'hora d'insultar. L'eficàcia de l'expressió "fill de puta" és inqüestionable, i més si s'eleva al grau de "fill de la gran puta" o es concreta en "la puta que et va parir". En castellà, la voluntat feridora d'aquest insult ha arribat fins i tot a suprimir-ne la preposició: "Hijo puta". Continuant amb aquest terme d'abast universal, no em resisteixo a comentar aquí una anècdota personal. No fa gaire, al metro, vaig sentir una conversa entre dos nois que semblaven amics. Durant la conversa, un li va dir a l'altre: "Ei, tio, que fill de puta que ets". I el tio fill de puta en qüestió es va quedar tan ample. LOGSE?, LOE?...

Un altre tipus d'insult, no tan directe ni eficaç com els anteriors, consisteix en la utilització de l'adjectiu comparatiu de superioritat: "Ets més curt que una cua de conill", "Ets més ruc que un sabatot"...

En la tipologia d'insults disposem encara dels que consisteixen a engegar algú a algun lloc o a fer segons què, com per exemple "Vés (o vés-te'n) a la merda", "Vés a cagar (a pastar fang, a fregir espàrrecs, a fer gàrgares, a fer punyetes, a parir panteres...)" i l'indiscutible número u: "Vés a prendre pel cul" (amb la variant "pel sac", bastant més suau).

Tenim, finalment, els insults encapçalats per l'expressió "me cago en", com per exemple "me cago en la mare que et va parir". Aquesta expressió no sempre forma part d'un insult. Generalment s'utilitza per expressar contrarietat o indignació i no té un destinatari personal, si bé molt sovint serveix per referir-se a la divinitat o a algun element sagrat, com "Déu", "l'hòstia", "el cupó", etc., de vegades sota una forma eufemística ("me cago en déna", "me cago en l'ou"…). Aquestes expressions no són pròpiament insults sinó que formen part d'allò que anomenem paraulotes, renecs, blasfèmies o frases malsonants, i que denoten per part de l'emissor un nivell sociocultural no gaire elevat. Podem incloure també en aquesta categoria totes aquelles expressions interjeccionals que són producte del dolor, la sorpresa, l'admiració, la incredulitat o la indignació: carall, caram, carai, collons, coi, cony, cordons, hòstia, merda, òndia, redéu

Els termes emprats en els insults fan referència a qüestions molt diverses. De tota manera, en un intent de síntesi, m'ha semblat que es podrien classificar en tres categories: animals, actituds o situacions personals, i facultats intel·lectuals. En dono uns quants exemples:

Animals: animal, ase, bèstia, burro, capsigrany, gamarús, porc, ruc...
Actituds o situacions personals: babau, beneit, bocamoll, brètol, calçasses, carallot, cornut, gamberro, llepaculs, pallús, pòtol, tanoca...
Facultats intel·lectuals: cretí, curt de gambals, estúpid, idiota, imbècil, ignorant, llanut, subnormal, toix, ximple...

Una curiositat final. Consultant alguns webs que es dediquen a la noble tasca d'inventariar insults en català, hi he trobat una paraula totalment inesperada però que pot tenir una certa justificació: "Aznar". Sense comentaris. Ho podeu comprovar a l'adreça http://www.freewebs.com/tonibanez/insults.htm

dimarts, 1 de setembre del 2009

Som una nació?

Mapa dels Països catalansParlant la gent s'entén. O no. Perquè hi hagi alguna possibilitat d'entesa cal, en primer lloc, que els interlocutors tinguin la voluntat d'entendre's. Això és bàsic. El segon requisit és que les parts que intervenen en l'acte comunicatiu facin servir el mateix "codi", és a dir, que els significats dels termes emprats siguin comuns, compartits.

Això és especialment significatiu en el llenguatge polític. Sempre he sospitat que si no ens acabem d'entendre amb Espanya és, entre moltes altres raons, perquè fem servir termes que no tenen el mateix significat en català i en castellà.

En aquest mes de setembre, en què es commemora la resistència catalana a l'agressió borbònica del 1714, m'ha semblat oportú exposar la definició que d'alguns termes significatius (nació, estat, nacionalitat, país, regió, etc.) en donen en els seus diccionaris respectius les institucions oficials que tenen l'encàrrec de vetllar per la correcció de la llengua catalana (Institut d'Estudis Catalans) i de la llengua castellana (Real Academia Española):

Els termes que he considerat més rellevants són aquests:

nació
Comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva singular, a partir d'una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
nación
1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Territorio de ese país.
3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

estat
Forma d'organització política caracteritzada per l'existència d'un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s'atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors.
estado
6. En el régimen federal, porción de territorio cuyos habitantes se rigen por leyes propias, aunque estén sometidos en ciertos asuntos a las decisiones de un gobierno común.

nacionalitat
Caràcter nacional, solidaritat racial, política, institucional, que constitueix una nació. La nacionalitat jueva.
nacionalidad
1. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación.
2. Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación.
3. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.
4. Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas.

nacionalisme
Ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació.
nacionalismo
1. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.
2. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.
3. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

país
Territori d'una nació, d'un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d'un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
país
1. Nación, región, provincia o territorio.
[vivir sobre el país Dicho de las tropas: Mantenerse a expensas de quienes habitan el territorio que dominan.]

poble
Conjunt dels habitants d'un territori, d'un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament. El poble català. El poble francès.
pueblo
3. Conjunto de personas de un lugar, región o país.
[…]
5. País con gobierno independiente.

regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies físiques, biogeogràfiques, humanes, econòmiques o fins i tot, dins el territori de sobirania d'un estat, administratives. La regió de l'olivera. Les regions del nord. Les regions històriques d'Espanya.
región
1. Porción de territorio determinada por caracteres étnicos o circunstancias especiales de clima, producción, topografía, administración, gobierno, etc.
2. Cada una de las grandes divisiones territoriales de una nación, definida por características geográficas e histórico-sociales, y que puede dividirse a su vez en provincias, departamentos, etc.

comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i les nacions de l'Estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern.
comunidad autónoma
Entidad territorial que, dentro del ordenamiento constitucional del Estado español, está dotada de autonomía legislativa y competencias ejecutivas, así como de la facultad de administrarse mediante sus propios representantes.


Som una nació!