dimarts, 26 de maig del 2009

Frases absurdes (1)

En el nostre parlar quotidià fem servir molt sovint expressions o frases que són gramaticalment correctes però que, si les analitzem amb un cert detall, veiem que al capdavall resulten absurdes o ridícules.

Començo avui a presentar uns quants exemples d’aquesta mena de frases, que he sentit en converses espontànies o en emissions de ràdio o de televisió o que he llegit als diaris. De moment n’he recollides més de vuitanta. Al començament no vaig tenir la previsió d’anotar les referències de la persona, del lloc i de la data en què les vaig sentir o llegir. A partir de la frase 38 aquestes dades ja hi figuraran.

Les 9 frases d’aquest lliurament són:
(1) La primera vegada que el vaig conèixer no duia ulleres.
(2) La primera vegada que va perdre la virginitat tenia 15 anys.
(3) Va ser un dels primers fundadors de l'empresa.
(4) És el primer ordinador més potent d’Europa.
(5) Aquesta és una premissa prèvia.
(6) No hi havia cap precedent previ d’aquest fet.
(7) Israel és l’únic i el màxim responsable de la desestabilització de la zona.
(8) Li va regalar un llibre gratis.
(9) Avui he après una cosa que no sabia.

Tot i que aquestes frases tenen un evident punt d’absurditat, he preferit fer-ne un comentari breu:

És evident que les situacions que descriuen les frases (1) i (2) només poden esdevenir-se una sola vegada.
Com en les dues frases anteriors, l’ús de l’adjectiu “primer” a (3) i a (4) és absurd.
L’adjectiu “previ” de les frases (5) i (6), aplicat a “premissa” i a “precedent”, és innecessari.
A la frase (7) els adjectius “únic” i “màxim” són incompatibles.
Les frases (8) i (9) són també exemples clars d’absurditat. “Regalar” ja duu implícit el concepte de gratuïtat. De la mateixa manera, ningú no pot aprendre coses que ja sap.

Continuarà…

diumenge, 24 de maig del 2009

La Mare de Déu contra la Verge Maria

La desaparició d'una llengua és la pèrdua d'una manera singular de veure i d'interpretar la realitat. Fins i tot la pèrdua d'un mot, d'una expressió, d'una dita... suposa la pèrdua d'un matís important en la percepció col·lectiva d'aquesta realitat. Totes les llengües han inclòs en el seu bagatge percepcions del món que no són traduïbles o equiparables a altres llengües. En el nostre entorn cultural hi ha moltes expressions lingüístiques que evidencien que la manera d'interpretar les idees, les actituds, els gestos, etc., no és ben bé igual entre el català i el castellà. Vegem-ne uns quants exemples:

En català sempre hem parlat de la "Mare de Déu" (de Montserrat, de la Mercè, del Carme...) i fins i tot disposem del mot comú "marededéu" per referir-nos a la imatge de Maria com a mare de Déu (per exemple, "les marededéus trobades"). En castellà, en canvi, es parla més aviat de la Virgen (del Rocío, de la Almudena, de Guadalupe...). No és aquest el lloc per fer-ne un estudi antropològic, però una interpretació una mica agosarada d'aquesta comparació ens podria conduir a pensar que, en general, els catalans valorem més la maternitat que la virginitat.

Un altre exemple: en català fem servir el mot "ensinistrar" (de "sinistre", esquerra, tot i que d'etimologia discutida i probablement amb un sentit irònic), mentre que el castellà empra el verb adiestrar (dreta). I que ningú no hi busqui interpretacions de caire polític.

En els insults, com en altres aspectes de la vida, els catalans som més aviat moderats. Així, mentre que el castellà fa servir un mot prou contundent com sinvergüenza (és a dir, gens ni mica de vergonya), en català només gosem dir "pocavergonya", acceptant la possibilitat que a la persona en qüestió encara n'hi quedi una mica.

En alguns casos les percepcions de la realitat entre el català i el castellà són diametralment oposades, com per exemple en les expressions "de cap a peus" (de los pies a la cabeza) o "al cap i a la fi" (al fin y al cabo), sense oblidar algunes expressions amb reminiscències taurines, com de cabo a rabo ("de cap a cap").

I per acabar, una expressió molt significativa, tot i que poc coneguda. En castellà es diu en un abrir y cerrar de ojos, mentre que en català diem, o hauríem dir (vegeu el diccionari de l'IEC), "en un tancar i obrir d'ulls". En aquest exemple sí que hi ha una diferència molt significativa en la manera de "veure" el món.