dimarts, 1 de desembre del 2009

Bons Nadals?

La categoria gramatical de nombre (singular, plural) acostuma a tenir el mateix comportament en català i en castellà, però hi ha excepcions significatives, sobretot perquè en alguns casos el castellà tendeix a pluralitzar mots o expressions que en català, i en altres llengües romàniques, es mantenen en singular.

Un exemple paradigmàtic d'aquest fenomen és la forma de salutació "bon dia" (o "bona tarda" o "bona nit"), característica que comparteix amb el francès, el portuguès o l'italià. En tots aquests casos el castellà fa servir el plural: "buenos días", "buenas tardes", "buenas noches".

Alguns lingüistes castellans sostenen que aquestes expressions en plural responen a la voluntat que la persona o les persones saludades tinguin un bon dia (una bona tarda o una bona nit) no solament avui sinó en els dies posteriors. Fins i tot hi ha un lingüista que afirma que el plural "buenos días" es deriva del fet que "los hispanos somos más generosos y, por tanto, un solo día nos parece poco". Aquesta interpretació podria ser plausible si no fos que hi ha prou exemples que demostren que el castellà tendeix "naturalment" a la pluralització. Vegem-ne uns quants.

En català diem "el paraigua", "el parabrisa", "el gratacel", "el rentavaixella", "mal de queixal", "Blancaneu", "màquina llevaneu"…, mentre que el castellà diu "el paraguas", "el parabrisas", "el rascacielos", "el lavavajillas", "dolor de muelas", "Blancanieves", "máquina quitanieves"…

Els rètols d'algunes botigues també mostren aquest fenomen. Per exemple, una botiga de "fruita i verdura" ("frutas y verduras") o de "peix i marisc" ("pescados y mariscos").

La paraula "cel" també n'és un bon exemple. Els qui encara recordem el parenostre que vam aprendre de petits diem "Pare nostre que esteu en el cel…". Però també el vam aprendre en castellà: "Padre nuestro que estás en los cielos…".

Val a dir que també hi ha alguns casos en què el català pluralitza i el castellà no. Per exemple, "les postres" ("el postre"), "els diners" ("el dinero") o "els cabells" ("el pelo").

Un exemple de plural incorrecte, que per una vegada no és degut a la influència del castellà, és el mot "Rambles". Una rambla és un areny, especialment per on corren les aigües pluvials formant rierada, i per extensió vol dir també el passeig fet al llit d'una antiga riera. La Rambla de Barcelona és, doncs, un únic carrer -i per a alguns un carrer únic-, que va des de la plaça de Catalunya fins al moll. Per motius purament administratius i per facilitar el repartiment postal, el carrer es va dividir en cinc sectors: rambla de Canaletes, dels Estudis, de les Flors, dels Caputxins i de Santa Mònica. El nom del carrer, però, és singular: la Rambla.

I arribem finalment al mot que dóna títol a aquest article: "Nadal". D'uns quants anys ençà comencem a sentir la forma plural "Nadals". Per exemple en frases com "On passareu els Nadals?", "Què fareu aquests Nadals?"… En castellà sembla que es pot dir tant "Feliz Navidad" com "Felices Navidades". En aquesta època de l'any la publicitat ens bombardeja amb anuncis que ens diuen "Vuelve a casa por Navidad" i també ens recomana que "En estas Navidades turrón de chocolate; en esta Navidad, turrón de Suchard", cançó que combina totes dues formes. En català, la forma plural només és bona quan es refereix a més d'un Nadal, com en l'exemple "Hem passat molts nadals junts".

Aquesta influència del castellà s'ha traduït també erròniament en algunes expressions típiques d'aquestes festes, com "la Nit Bona" ("la Nochebuena") i "la Nit Vella" ("la Nochevieja"), arraconant les expressions tradicionals de "la Nit de Nadal" i "la Nit de Cap d'Any".

No és estrany tampoc sentir durant les festes nadalenques l'expressió castellana "Felices Pascuas". No sé d'on prové aquesta expressió, però cal recordar que a Catalunya només hi ha dues pasqües, que no coincideixen precisament amb les festes de Nadal: la Pasqua de Resurrecció (o Pasqua florida o primera Pasqua) i la Pasqua de Pentecosta (o Pasqua granada o segona Pasqua).


Bon Nadal a tothom!

dilluns, 2 de novembre del 2009

Frases absurdes (3)

Aquesta tercera sèrie consta de 9 frases:

(20) Hem de comprar un antirepel·lent de mosquits.
(21) Això pot provocar inesterilitat.
(22) El president va arribar a la reunió quasi pels pèls.
(23) Deixem-nos d'empirismes i anem a la realitat.
(24) Jo tenia un amic meu que deia…
(25) El termòmetre marca 0 graus negatius.
(26) Voldria expressar la meva trista opinió sobre la mort del meu amic.
(27) Quan els pares se separen l'últim perjudicat és el nen.
(28) La campanya contra l'ús del preservatiu de Joan Pau II.


A les frases (20) i (21) els prefixos "anti" i "in" fan que el significat sigui just el contrari del que es pretén afirmar.

A la frase (22) l'ús de l'adverbi "quasi" hi és totalment sobrer.

"Empirisme" (23) és precisament un mètode o sistema basat en la pràctica o l'experiència i, per tant, en la realitat.

A la frase (24) la presència del subjecte "jo" fa totalment absurd l'adjectiu "meu". Les dues possibilitats correctes serien "Jo tenia un amic que deia..." o bé "Un amic meu deia…".

El locutor que va pronunciar la frase (25) es devia estar congelant.

Vaig llegir la frase (26) en una carta al director del diari "Avui". El lector volia manifestar la seva tristesa per la mort de l'amic, però li va sortir una frase més aviat còmica.

La separació dels pares és generalment perjudicial per a algú. En aquest cas (27) potser es volia indicar que el nen rebrà les últimes conseqüències d'aquesta situació, però probablement en serà el "primer" perjudicat.

En matemàtiques, l'ordre dels factors no altera el producte. En llengua, l'ordre dels mots en una frase pot alterar significativament el producte. En el cas de la frase (28), el sentit comú ens diu que l'ordre correcte dels mots seria: "La campanya de Joan Pau II contra l'ús del preservatiu." La segona interpretació semblaria més aviat una irreverència.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Posats a insultar, fem-ho com Déu mana

Insultar vol dir ofendre amb actes o paraules ultratjosos. Aquesta és la definició que en dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Però si el propòsit de l'insult és ofendre, jo diria que els catalans no arribem gairebé mai a aconseguir aquest objectiu. Dit altrament: els catalans no sabem insultar en la nostra llengua. Déu me'n guard de dir si això és bo o dolent, però sí que m'adono que, a manca de recursos propis, ens veiem sovint obligats a manllevar insults a la llengua castellana.

Això de banda, tot i reconèixer que no anem gaire bé d'insults, ningú no ens podrà negar que anem molt sobrats de renecs. Renegar vol dir proferir paraules o expressions injurioses contra Déu o una cosa sagrada. I d'això en sabem molt. Només cal recordar una de les nostres figures mítiques en aquest tema: el carreter.

Cal dir, d'entrada, que un bon insult ha de tenir dues propietats essencials: que l'emissor quedi satisfet, descansat, i que el receptor quedi ferit, tocat. Però ¿podem quedar descansats o satisfets després d'insultar algú fent servir mots tan innocus com "brètol", "babau", "capsigrany", "pòtol" o "poca-solta"? No em negareu que la sensació que en traiem no és comparable amb la que podem tenir després de proferir un solemne "gilipollas" o un contundent "capullo".

D'insults, n'hi ha de moltes menes. Els més corrents són els interjeccionals o directes, que consisteixen en un sol mot pronunciat amb una certa ràbia -o mala llet- i en un to molt més alt de l'habitual. Són mots com "imbècil!, "idiota!", "animal!", "cabró!", "malparit!"… Es poden pronunciar en qualsevol lloc i circumstància, però són molt habituals quan l'insultador es troba al volant d'un automòbil o assisteix a un espectacle esportiu.

Hi ha una altra mena d'insults, que podríem anomenar definidors, que expressen el que pensem, just en aquell instant, de la persona que volem insultar. Són insults que consisteixen en una petita frase elaborada amb el verb "ser". Aquests insults, pronunciats generalment amb el verb en segona persona del singular, no són tan contundents com els directes però tenen també la seva eficàcia. Per exemple, "ets un cretí", "ets un imbècil", "ets un desgraciat", "ets un babau", "ets un cornut", "ets un pocavergonya"... I aquestes expressions també són vàlides en femení, no fos cas que algú (o alguna) considerés que faig servir un llenguatge sexista.

De vegades l'insult no va adreçat a una sola persona sinó a unes quantes. Això es dóna sobretot en el medi militar, quan el sergent o el caporal de torn s'adreça a la tropa: "Sou uns mariques!", "Sou uns acollonits!", "Sou unes nenes!"... O també en l'àmbit laboral, del cap envers els seus treballadors: "Sou uns ineptes!", "Sou uns ganduls!", "Sou uns inútils!"...

L'insultador acostuma a tutejar l'insultat, però no sempre és així. Fixem-nos en la gran potència d'una expressió com "Vostè és un fill de puta!". No pot ser més contundent.

A propòsit d'aquest exemple, cal recordar que la paraula "puta" és una de les més utilitzades a l'hora d'insultar. L'eficàcia de l'expressió "fill de puta" és inqüestionable, i més si s'eleva al grau de "fill de la gran puta" o es concreta en "la puta que et va parir". En castellà, la voluntat feridora d'aquest insult ha arribat fins i tot a suprimir-ne la preposició: "Hijo puta". Continuant amb aquest terme d'abast universal, no em resisteixo a comentar aquí una anècdota personal. No fa gaire, al metro, vaig sentir una conversa entre dos nois que semblaven amics. Durant la conversa, un li va dir a l'altre: "Ei, tio, que fill de puta que ets". I el tio fill de puta en qüestió es va quedar tan ample. LOGSE?, LOE?...

Un altre tipus d'insult, no tan directe ni eficaç com els anteriors, consisteix en la utilització de l'adjectiu comparatiu de superioritat: "Ets més curt que una cua de conill", "Ets més ruc que un sabatot"...

En la tipologia d'insults disposem encara dels que consisteixen a engegar algú a algun lloc o a fer segons què, com per exemple "Vés (o vés-te'n) a la merda", "Vés a cagar (a pastar fang, a fregir espàrrecs, a fer gàrgares, a fer punyetes, a parir panteres...)" i l'indiscutible número u: "Vés a prendre pel cul" (amb la variant "pel sac", bastant més suau).

Tenim, finalment, els insults encapçalats per l'expressió "me cago en", com per exemple "me cago en la mare que et va parir". Aquesta expressió no sempre forma part d'un insult. Generalment s'utilitza per expressar contrarietat o indignació i no té un destinatari personal, si bé molt sovint serveix per referir-se a la divinitat o a algun element sagrat, com "Déu", "l'hòstia", "el cupó", etc., de vegades sota una forma eufemística ("me cago en déna", "me cago en l'ou"…). Aquestes expressions no són pròpiament insults sinó que formen part d'allò que anomenem paraulotes, renecs, blasfèmies o frases malsonants, i que denoten per part de l'emissor un nivell sociocultural no gaire elevat. Podem incloure també en aquesta categoria totes aquelles expressions interjeccionals que són producte del dolor, la sorpresa, l'admiració, la incredulitat o la indignació: carall, caram, carai, collons, coi, cony, cordons, hòstia, merda, òndia, redéu

Els termes emprats en els insults fan referència a qüestions molt diverses. De tota manera, en un intent de síntesi, m'ha semblat que es podrien classificar en tres categories: animals, actituds o situacions personals, i facultats intel·lectuals. En dono uns quants exemples:

Animals: animal, ase, bèstia, burro, capsigrany, gamarús, porc, ruc...
Actituds o situacions personals: babau, beneit, bocamoll, brètol, calçasses, carallot, cornut, gamberro, llepaculs, pallús, pòtol, tanoca...
Facultats intel·lectuals: cretí, curt de gambals, estúpid, idiota, imbècil, ignorant, llanut, subnormal, toix, ximple...

Una curiositat final. Consultant alguns webs que es dediquen a la noble tasca d'inventariar insults en català, hi he trobat una paraula totalment inesperada però que pot tenir una certa justificació: "Aznar". Sense comentaris. Ho podeu comprovar a l'adreça http://www.freewebs.com/tonibanez/insults.htm

dimarts, 1 de setembre del 2009

Som una nació?

Mapa dels Països catalansParlant la gent s'entén. O no. Perquè hi hagi alguna possibilitat d'entesa cal, en primer lloc, que els interlocutors tinguin la voluntat d'entendre's. Això és bàsic. El segon requisit és que les parts que intervenen en l'acte comunicatiu facin servir el mateix "codi", és a dir, que els significats dels termes emprats siguin comuns, compartits.

Això és especialment significatiu en el llenguatge polític. Sempre he sospitat que si no ens acabem d'entendre amb Espanya és, entre moltes altres raons, perquè fem servir termes que no tenen el mateix significat en català i en castellà.

En aquest mes de setembre, en què es commemora la resistència catalana a l'agressió borbònica del 1714, m'ha semblat oportú exposar la definició que d'alguns termes significatius (nació, estat, nacionalitat, país, regió, etc.) en donen en els seus diccionaris respectius les institucions oficials que tenen l'encàrrec de vetllar per la correcció de la llengua catalana (Institut d'Estudis Catalans) i de la llengua castellana (Real Academia Española):

Els termes que he considerat més rellevants són aquests:

nació
Comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva singular, a partir d'una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
nación
1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Territorio de ese país.
3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

estat
Forma d'organització política caracteritzada per l'existència d'un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s'atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors.
estado
6. En el régimen federal, porción de territorio cuyos habitantes se rigen por leyes propias, aunque estén sometidos en ciertos asuntos a las decisiones de un gobierno común.

nacionalitat
Caràcter nacional, solidaritat racial, política, institucional, que constitueix una nació. La nacionalitat jueva.
nacionalidad
1. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación.
2. Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación.
3. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.
4. Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas.

nacionalisme
Ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació.
nacionalismo
1. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.
2. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.
3. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

país
Territori d'una nació, d'un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d'un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
país
1. Nación, región, provincia o territorio.
[vivir sobre el país Dicho de las tropas: Mantenerse a expensas de quienes habitan el territorio que dominan.]

poble
Conjunt dels habitants d'un territori, d'un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament. El poble català. El poble francès.
pueblo
3. Conjunto de personas de un lugar, región o país.
[…]
5. País con gobierno independiente.

regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies físiques, biogeogràfiques, humanes, econòmiques o fins i tot, dins el territori de sobirania d'un estat, administratives. La regió de l'olivera. Les regions del nord. Les regions històriques d'Espanya.
región
1. Porción de territorio determinada por caracteres étnicos o circunstancias especiales de clima, producción, topografía, administración, gobierno, etc.
2. Cada una de las grandes divisiones territoriales de una nación, definida por características geográficas e histórico-sociales, y que puede dividirse a su vez en provincias, departamentos, etc.

comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i les nacions de l'Estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern.
comunidad autónoma
Entidad territorial que, dentro del ordenamiento constitucional del Estado español, está dotada de autonomía legislativa y competencias ejecutivas, así como de la facultad de administrarse mediante sus propios representantes.


Som una nació!

dimecres, 1 de juliol del 2009

Frases absurdes (2)

Exposo avui la segona sèrie de frases absurdes que de vegades diem, escrivim, sentim o llegim. Com es pot apreciar de seguida, la majoria d'aquestes frases són pleonàstiques, és a dir, que un mateix concepte s'expressa erròniament dues o més vegades en la mateixa frase.

Aquesta segona sèrie consta de 10 frases:

(10) Hi ha una gran diversitat d'ambients diferents.
(11) Aquest plat es pot presentar de maneres molt diverses i molt diferents.
(12) Em van regalar una cosa que tenia forma de cercle rodó.
(13) Ho volen optimitzar d'una manera perfecta.
(14) Tothom pensa així, excepte alguna excepció.
(15) Hem rebut moltes respostes afirmatives en positiu.
(16) El soci de la Penya Barcelonista de Parets és un soci bastant culé del tot.
(17) El jugador s'ha precipitat massa a l'hora de xutar.
(18) És un fals pseudotriomf.
(19) Els de Moçambic han tingut una guerra civil entre ells.

Les frases (10) i (11) semblen calcades. La parella "divers - diferent" fa que esdevinguin ridícules.
Passa el mateix amb "cercle rodó" (12), "optimitzar - perfecta" (13), "excepte - excepció" (14) i "afirmatives en positiu" (15).
A la frase (16) hi ha una incompatibilitat evident entre "bastant" i "del tot".
"Precipitar-se" ja comporta la idea d'excés. Per tant, l'adverbi "massa" hi és del tot innecessari (17).
"Pseudo-" és un prefix grec que significa precisament "fals". La frase correcta seria, doncs, "és un fals triomf" o bé "és un pseudotriomf" (18).
Una guerra civil és, per definició, una guerra interna entre els ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat dividits en bàndols. L'expressió "entre ells" és, doncs, totalment innecessària (19).

dimarts, 26 de maig del 2009

Frases absurdes (1)

En el nostre parlar quotidià fem servir molt sovint expressions o frases que són gramaticalment correctes però que, si les analitzem amb un cert detall, veiem que al capdavall resulten absurdes o ridícules.

Començo avui a presentar uns quants exemples d’aquesta mena de frases, que he sentit en converses espontànies o en emissions de ràdio o de televisió o que he llegit als diaris. De moment n’he recollides més de vuitanta. Al començament no vaig tenir la previsió d’anotar les referències de la persona, del lloc i de la data en què les vaig sentir o llegir. A partir de la frase 38 aquestes dades ja hi figuraran.

Les 9 frases d’aquest lliurament són:
(1) La primera vegada que el vaig conèixer no duia ulleres.
(2) La primera vegada que va perdre la virginitat tenia 15 anys.
(3) Va ser un dels primers fundadors de l'empresa.
(4) És el primer ordinador més potent d’Europa.
(5) Aquesta és una premissa prèvia.
(6) No hi havia cap precedent previ d’aquest fet.
(7) Israel és l’únic i el màxim responsable de la desestabilització de la zona.
(8) Li va regalar un llibre gratis.
(9) Avui he après una cosa que no sabia.

Tot i que aquestes frases tenen un evident punt d’absurditat, he preferit fer-ne un comentari breu:

És evident que les situacions que descriuen les frases (1) i (2) només poden esdevenir-se una sola vegada.
Com en les dues frases anteriors, l’ús de l’adjectiu “primer” a (3) i a (4) és absurd.
L’adjectiu “previ” de les frases (5) i (6), aplicat a “premissa” i a “precedent”, és innecessari.
A la frase (7) els adjectius “únic” i “màxim” són incompatibles.
Les frases (8) i (9) són també exemples clars d’absurditat. “Regalar” ja duu implícit el concepte de gratuïtat. De la mateixa manera, ningú no pot aprendre coses que ja sap.

Continuarà…

diumenge, 24 de maig del 2009

La Mare de Déu contra la Verge Maria

La desaparició d'una llengua és la pèrdua d'una manera singular de veure i d'interpretar la realitat. Fins i tot la pèrdua d'un mot, d'una expressió, d'una dita... suposa la pèrdua d'un matís important en la percepció col·lectiva d'aquesta realitat. Totes les llengües han inclòs en el seu bagatge percepcions del món que no són traduïbles o equiparables a altres llengües. En el nostre entorn cultural hi ha moltes expressions lingüístiques que evidencien que la manera d'interpretar les idees, les actituds, els gestos, etc., no és ben bé igual entre el català i el castellà. Vegem-ne uns quants exemples:

En català sempre hem parlat de la "Mare de Déu" (de Montserrat, de la Mercè, del Carme...) i fins i tot disposem del mot comú "marededéu" per referir-nos a la imatge de Maria com a mare de Déu (per exemple, "les marededéus trobades"). En castellà, en canvi, es parla més aviat de la Virgen (del Rocío, de la Almudena, de Guadalupe...). No és aquest el lloc per fer-ne un estudi antropològic, però una interpretació una mica agosarada d'aquesta comparació ens podria conduir a pensar que, en general, els catalans valorem més la maternitat que la virginitat.

Un altre exemple: en català fem servir el mot "ensinistrar" (de "sinistre", esquerra, tot i que d'etimologia discutida i probablement amb un sentit irònic), mentre que el castellà empra el verb adiestrar (dreta). I que ningú no hi busqui interpretacions de caire polític.

En els insults, com en altres aspectes de la vida, els catalans som més aviat moderats. Així, mentre que el castellà fa servir un mot prou contundent com sinvergüenza (és a dir, gens ni mica de vergonya), en català només gosem dir "pocavergonya", acceptant la possibilitat que a la persona en qüestió encara n'hi quedi una mica.

En alguns casos les percepcions de la realitat entre el català i el castellà són diametralment oposades, com per exemple en les expressions "de cap a peus" (de los pies a la cabeza) o "al cap i a la fi" (al fin y al cabo), sense oblidar algunes expressions amb reminiscències taurines, com de cabo a rabo ("de cap a cap").

I per acabar, una expressió molt significativa, tot i que poc coneguda. En castellà es diu en un abrir y cerrar de ojos, mentre que en català diem, o hauríem dir (vegeu el diccionari de l'IEC), "en un tancar i obrir d'ulls". En aquest exemple sí que hi ha una diferència molt significativa en la manera de "veure" el món.

dijous, 23 d’abril del 2009

Pompeu Fabra volia suprimir la lletra "h"

A l'octubre del 1906 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En aquella època Pompeu Fabra, de 38 anys, vivia a Bilbao, ja que el 1902 va obtenir per oposició una càtedra de química a l'escola d'enginyers de la ciutat basca. Per formació acadèmica Pompeu Fabra era, doncs, un químic i no un filòleg, però la història el reconeix justament com "el seny ordenador de la llengua catalana". Els seus anys d'estada a Bilbao li van servir també per aprofundir en la seva veritable vocació: la filologia.

Pompeu Fabra va presentar al Congrés del 1906 una comunicació sobre "Qüestions d'ortografia catalana", una de les quals es referia a la lletra h. Fabra es manifestava partidari de suprimir del tot aquesta lletra, malgrat que sovint anés en contra de l'etimologia (HOMO, ome; HERBA, erba; HIVERNU, ivern…). No feia gaires anys que ho havia aconseguit la llengua italiana (uomo, erba, orizzontale, emisferio…) i al segle XV ja ho havia propugnat, sense èxit, l'insigne gramàtic castellà Antonio de Nebrija.

La proposta de suprimir la lletra h ja havia sorgit uns quants anys abans, concretament el 1890, amb l'inici de l'anomenada "campanya lingüística de l'Avenç", en què Pompeu Fabra i alguns companys seus defensaven des d'aquesta revista algunes reformes ortogràfiques, entre les quals la supressió de la h.

Fabra va viure a Bilbao fins al 1912. Aquell any, gràcies a la intervenció del president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, es va crear a Barcelona una càtedra de llengua catalana i van cridar Pompeu Fabra per ocupar-la.

El 1913 es van publicar les Normes ortogràfiques, inspirades -i probablement redactades- per Pompeu Fabra. Malgrat la defensa aferrissada que va fer el 1906 de la supressió de la lletra h, en aquestes normes Fabra tampoc no va aconseguir el seu propòsit. Els antics companys de la revista "L'Avenç" el van deixar sol en aquesta aventura.

Tal com podem comprovar avui dia, la proposta de Fabra de suprimir la lletra h no ha reeixit, però els lingüistes encara es plantegen la qüestió de si és més important respectar l'etimologia o bé facilitar l'ortografia. Els alumnes ho tenen clar.